El Blog

 
 

Calendario

<<   Diciembre 2018    
LMMiJVSD
          1 2
3 4 5 6 7 8 9
10 11 12 13 14 15 16
17 18 19 20 21 22 23
24 25 26 27 28 29 30
31       

Sindicación

Alojado en
ZoomBlog
 

DEBAT CRITIC

Notas Combativas

Por YASHUAbcn - 14 de Diciembre, 2009, 11:31, Categoría: DEBAT CRITIC

 Notas combativas..

Gestionando nuestras propias informaciones como fuentes de información alternativas (y complementarias cuando sea posible)reduciremos el poder de los grandes medios y de sus engaños.

Ya no somos tan vulnerables. Uniéndonos con palabras, construyendo críticas positivas y actos progresivos tejemos una sociedad que supere a la sociedad maldita de las injusticias. ¡que no nos culpen las generaciones posteriores por no estar a la altura de las luchas requeridas por el presente!

Sigamos haciéndonos dueños de nuestros destinos, sumando nuestras gotas individuales para ser los aguaceros que laven las suciedades de nuestro tiempo.

Gandhiano hasta donde sé y puedo, pacifista medular hasta donde los tiranos me dejan, he aprendido que la recompensa de la vida es la vida que no busca recompensas, que vive de acuerdo a lo que se siente, se sabe y en lo que se cree. Que lo importante no es la longevidad, ni los títulos, ni las cifras en las cuentas bancarias; sino el contenido que se crea en cada minuto, en cada acto, en cada transacción, en cada ahora, en todas y cada una de las coordenadas por las que se pasa.

Mientras mi cita con el paredón se demore, tú de ejecutor y yo de víctima, seguiré tomándome la libertad de decir lo que pienso -desde mi crítica e inteligencia- sin insultar a nadie, ni siquiera a ti.

Podemos prescindir de encuentros presenciales y seguir habitando en el encerado de los algoritmos. Somos duendes de pantallas y aldeanos digitales tejiendo lentamente la telaraña de los contactos para la circulación de las fórmulas y las ideas para que vayan penetrando en las vidas cotidianas de cada cual en sus constelaciones concretas. Somos memorias de esas ideas, intangibles al tacto y elusivos de las miradas directas cuando nos encontramos por las calles y los subtes. Somos los nuevos monarcas magnéticos que enviamos misivas a un mundo donde reducir sus espantos, sacando fuerzas de nuestros adentros y con algunos saludos y ánimos que nos dicen adelante.

Se cumplan o no, nuestros sueños ya son otra forma de realidad, la dosis necesaria para sobrevivir a esa otra realidad de una sola versión que pretende cortarnos con la navaja oxidada de un poder sin remilgos.

El movimiento reivindicativo internacional sigue presentando batalla ahí donde las efemérides de gubernamentales demoran con sus diplomacias los compromisos pendientes. Por muchos cientos o miles de detenidos que haya, la escuela de la lucha sigue templando a la sociedad ante la nueva revolución pacífica.

El futuro personal sigue siendo quimérico si el individualismo vence cuando toma la distancia del descuido frente al futuro social. Con personas como tú que se destaquen en la lucha humanista el sueño de la utopía nos quedará más cerca y las mentiras acerca de la realidad serán desbancadas.

Seamos sistemáticamente testimonialistas para defender verdades y puntualmente activistas para contrarrestar los ataques de los poderes contra los humanos y el planeta mientras vamos repintando los colores de la esperanza.

Con nuestras lecturas y cruces de mensajes vamos creando una biblioteca por la paz, nos vamos haciendo sabios con nuestra propia literatura analítica que señala la posibilidad de otro horizonte social tan cerca como nuestra voluntad organizada lo planteara o más lejos si con nuestra desidia dejáramos que los otros por llegar nos sustituyeran en esta dedicación.

Aunque todos los futuros de los que se haya hablado siguen siendo hipotéticos y ninguno puede ser prometido con garantía absoluta, podemos vivir con la idea de ir hacia un nuevo paraíso de amor y placeres donde vivir no pase por masacrar ni trabajar signifique hundir al prójimo.

Desde hace mucho no tomo ningún país como mío, -tampoco el que nací-ni ninguna bandera por la que merezca la pena sufrir o luchar a excepción de los estandartes con signos universales de paz y amor.

Y tras la contraportada del morir se abre la veda de los negocios de pompafunebrenses, empresas religiosas y mediums que te da hilo directo con el mundo espiríta. De las proezas de los difuntos mejor no hablar, casi todos terminan con sus grandes sueños sin realizar.

La silueta estilística levitó sobre el suelo, caminó sobre el mar, enfrentó con su destello los rayos de una tormenta y cuando se cansó, navegó por los cielos en busca de otro planeta donde continuar siendo adorada.

No, no es una escapada íntegra del mundo equivocado, está ahí, a nuestro lado, es una huida de la auditoria de sus errores, una huida del protagonismo en cometerlos, una huida de la complicidad en consentirlos.

Ya no importa en qué lugar del mundo vivamos físicamente ya que todoas vivimos como aldeanos en un mundo del que sabemos que nos queda en la palma de la mana. Somos puntitos en los rincones de nuestras pantallas luchando por una causa hermana: la de siempre, la de los humillados de la tierra que claman justicia sin caer en la venganza.

En la telaraña del movimiento vindicativo y reivindicativo cuantas más redes de redes se vayan extendiendo más oportunidades tendrá la sociedad para depurarse de sus corruptelas y neutralizar a sus criminales y así poderse reorganizar con otros postulados de paz. cooperación y justicia.

El conflicto entre el catolicismo y el islamismo se debe a cosmovisiones antagónicas sobre la vida y la espiritualidad. Para quienes no somos creyentes ni del dios de Abraham ni del Aláh de Mahoma los ritos paidofilicos -aun vigentes que obligan a las niñas a contraer matrimonio- son actos criminales contra los que ni las diplomacias occidentales arremeten ni el oenegerismo lo hace para no hacerse mal ver por las autoridades no sea que les quiten la oportunidad de hacer sus negocios solidarios.

Somos distintas formas compartiendo la vida en el planeta. No somos los dueños del territorio ni de la naturaleza, solo sus invitados.

El lenguaje coloquial no es ninguna garantía: está lleno de trampas, errores interpretativos, atentados anticientíficos, connivencias acríticas y palabras mal usadas.

El mayor problema de seguidistas y secuaces de dictadores (por cierto la lista de dictadores de la Historia está perfectamente reconocida por la historiografía y no son entrecomillados salvo por sus acólitos) es que a parte de traicionar la memoria de los sucesos -justificando por la inauguración de diez pantanos de un asesino todos las penas de muerte que firmó- se traicionan a si mismos como individuos de goce, auto reprimiéndose y no aprendiendo a vivir sus vidas desde el placer y la fiesta.(se les distingue por la rigidez de sus músculos faciales y por su estreñimiento intestinal). Eso les lleva a esconder sus miserias en titulaciones de excelentísimos o vuecencias y a nadar con señales crípticas en los ojales de sus chaquetas que solo los de su club entienden y llevar las más horribles corbatas de la industria textil. De otra parte, el mayor problema de los críticos de dictadores fallecidos por viejos pero no barridos por sus fascismos, es el de tener que soportar la perpetuación de la ignorancia sobre los sucesos del pasado por los que aún nadie -en una Hispania tan dolida y fracturada- ha pedido perdón por un largo millón de muertos que vivían en la legalidad.

Els mossos: un perill públic

Por José Luis Arco - 14 de Septiembre, 2009, 20:21, Categoría: DEBAT CRITIC

Els mossos: un perill públic. La imatge dels mossos està prou desacreditada (pallisses a comissaries, càrregues injustificades contra manifestants, recerques criminals no tant espectaculars i una mossegada considerable dels impostos sense resultats apreciables en la disminució de la inseguretat ciutadana). La seva afecció a aturar als conductors en llocs perillosos fa pensar en que estan mal dirigits. Surten de l’ acadèmia o d’ on sigui amb l`eufòria del barret enlaire i perden l’ oremus de les coses més bàsiques. Per diverses vegades me'ls he topat després de corbes-bucle sortint d’ autopistes on m' han donat l' alto tard i malament. No és lloc una corba per posar-se aturar a ningú. La política actual per neutralitzar als conductors que condueixen amb excés d' alcohol els hi justifica que et facin bufar l' alcoholòmetre per mesurar l'alcohol en sang, que et fotin bronca si no ho fas prou bé, que et diguin que et posis el cinturó i l' intermitent després de molestar-te i robar-te una estona del teu temps. Pressuposen que el ciutadà és un obeïdor i els hi ha de riure les seves gràcies. Cada cop que em passa (no sóc bevedor) un cop m' he sotmès al seu entreteniment els hi dic el que en penso de la situació: que són un perill públic col·locant-se en un indret incorrecte i que per aturar un vehicle ho han de fer per raons objectives i no a la tun tun a veure qui pesquen. Resulta que amb els seu excés de zel encara que enxampin i multin a alguns que beuen massa i condueixen com uns irresponsables, també aconsegueixen que els hi tinguem una mica més de tírria cada vegada que ens sotmeten a un dels seus controls arbitraris. No ho haig de jurar els mossos em cauen fatal i així els hi dic sense cap complexe. Un em va respondre que el sentiment és reciproc. D’ accord, doncs si la gent de bona fe els hi caiem malament està per indagar que el seu escollimet de la seva feina amaga un rerefons de perversió i ganes de molestar. Oh es que em d’ ajudar a que facin la seva feina per reduir accidentabilitt I per neutralitzar els dolents! Es diu. D’ acord! però no a costa de permetre-li’s la seva burla del nostre temps. Mira, una vegada, dues, tres, aquests controls resulten anecdòtics, no passa res, els hi perdones, però quan es multipliquen i comptes que a determinades hores pots ser víctima de que et parin sense més ni més et porta a recordar com si estiguessis a països tercermundistes. Per no fer, no demanen ni disculpes per la desconfiança apriorística que suposa el control d’ alcoholèmia quan dona negatiu. Discutir-los la seva funció els posa de molt mala lluna i és clar no s’ estan de dir que tu només tens una opinió i ells tenen el mètode inapel·lable. Em penso que aquesta mena de comentar redueix la visió que es pogués tenir de que son missioners o salvaguardes de la societat. Són uns paios armats i per tant amb poder. A tot policia se l' ha d' obeir, no perque sigui policia sinó perquè és un paio armat. A Africa t' aturen nomes al veure que ets un blanc conduint per veure com et poden extorsionar, a les nostres contrades el problema no és aquest doncs la policia estàs mes controlada per l' estat ,però si volen fer una feina eficaç no es aquesta la manera. Cal reconèixer que els controls d’ alcoholèmia i una major sensibilització del tema ha reduït la mortaldat en carretera però em temo que ha incrementar el malestar de la gent de bé. D’ altra banda ha reduït els bancs d’ òrgans per trasplantament. La vida és el mes sagrat i se l’ ha de protegir, també les instal·lacions i mobiliari urbà perque els carallots irrespectuosos ho facin malbé, però parar per parar és un criteri impugnable. Si voleu aturar-nos feu-ho correcta i justificadament, en cas contrari cada vegada hi haurà més gent que us dirà el que pensa de vosaltres i la poca gracia que els hi feu. Es clar que qui apunta a fer de policia uniformat com ofici ja ha de tenir ben poca cosa al cap per no dedicar la seva vida a una millor causa. Això no treu que hi hagi gent maca, o diré molt maca, que triï aquesta feina una temporada de la seva vida mentre es promociona, La majoria s’ hi estanca. El gran problema de fons es que no hi ha auto moderació. A una societat amb gent responsable i madura la policia s’ estingiría i tot el que gasta aquesta societat pel seu sou i equipament es podria reinvertir en coses millors i més cultes. Metre això no arriba, molt em temo que qui s’ autorregula en la vida cívica tindrà que suportar les interrupcions d’ aquest personal que ens ajuda ben poc a la majoria, malgrat la demanda insistent de més seguretat ciutadana, Ja sabem que el problema de l' alcohol genera molta accidentabilidad però el seu control no passa per empipar per repetit als conductors innocents i molt mes fent l' stop a 10 metros de distancia a una marxa de 35 kms a 40 kms hora. Qualsevol uniformat que s' erigeix amb imperi de la llei es algú per mantenir-lo a distància. Un policia, sigui quin sigui el nom i pari on pari es perfectament reconegut pel fet de ser un servent del sistema. Li diuen que posi el lloc de control a un lloc incorrecte i perillós per la circulació i el posen, li diuen que colpegi i colpeja, li diuen que dispari i dispara. No ens enganyarem en aquest punt. La sort de tenir policies mes controlades per estats no corruptes o al menys no sistemàticament corruptes ens dona motius per celebrar-ho però convertir a cada viatger nocturn en sospitós i parar-lo i fer-li perdre un preciós temps de la seva vida per entretenir la jornada dels seus controladors és inacceptable. Personalment la policia no m' ha ajudat mai en res i això també els hi faig saber. Quan he presentat denúncies per robatoris que he patit no m' han ajudat a recuperar les meves pertinences, quan m' han parat injustificadament no els hi he rigut cap gràcia. Ni els saludo en l’ stop ni quan em toca marxar però sí els hi engego el que opino de la seva forma de control. Un conductor aturat pel fet de que circuli de matinada tot sospitant que bé d' una farra i col·locat fins el cul, pot sospitar inversament de la capacitat dels polis que l' aturen. Ja els hi convé que notin el menyspreu del ciutadà entrebancat per ells. Col,laborar amb la policia? No, evidentment que no. Per la mateixa lògica de que ella desconfia de la societat en ple, la societat en ple pot desconfiar d' ella en particular. La política de control moderna passa per invertir amb mes places policíaques i mes dotació per la repressió. El món no para de veure créixer els seus efectius pel control i en canvi la perillositat augmenta. Sovint hi ha noticies de policies implicats en crims o en comportaments no deontològics. Tot i així a una bona part d' Europa es predictible el seu comportament bàsicament deferent. Això no treu que siguin realment empipadors quan et paren sense justificació i el control d' alcoholèmia es una d' aquestes aturades. Com a conductor per la mateixa raó que un pasma desconfia de mi i pressuposa que jo he begut jo desconfio d' ell, pot ser qualsevol cosa, també un drogat que no sap el que es fa.. No es correcte que a un lloc en plena foscor deixin el seu corro tertulià per parar el primer que passa perque estan avorrits. No crec que es mereixin ni la salutació. Per no tenir no posen ni un preavís de stop de la seva presència. Per si no queda prou clara l’ objecció s’ ha de dir com son prou rutinaris se’ls preveu i els conductors beguts ja coneixen rutes alternatives per no ensopegar-se’ls. S’ha de tenir una psicologia de personalitat especial per escollir aquest ofici i molt estomac per aguantar les mirades de menyspreu que reben dels ciutadans molestats.

El sujeto del lenguaje

Por JesRICART - 16 de Febrero, 2009, 12:20, Categoría: DEBAT CRITIC

El hablante como sujeto del leguaje desde su afuera.  Jesús Ricart

Michel Foucault en El pensamiento del Afuera[1] propone  que "toda proposición debe ser de un tipo  superior a la que le sirve de objeto"  El acto de pensar pide ponerse en un lugar indeterminado en el afuera de todo evento que pueda entrar en el campo de la reflexión.  La situación de partida es que el sujeto pensante al pensar incluye en su pensamiento lo que por él es pensado y percibido. "El sujeto hablante  es el mismo que aquel del que se habla" en el momento del habla queda convocada la opción consumada de la mentira. Lo más honesto que cabe es la formulación que reconoce que el discurso incluye lo contrario de lo que dice: hablo, luego entonces miento, es decir, incurro en la posibilidad de mentir. La mentira se puede conceptuar como una mentira no deliberada para la audición a la vez que una automentira por razones de incomprensión sobre aquello de lo que se habla. Foucault sostiene que la sola afirmación "hablo" “..pone a prueba toda la ficción moderna" . Un discurso no tiene garantizado dejar de ser mentiroso por el hecho de que hable acerca de la mentira. "La proposición-objeto y aquella que la enuncia  se comunican sin ningún obstáculo ni reticencia, no sólo por el lado de la palabra de que se trata, sino también por el lado del sujeto que articula esta palabra" [2]

La infalibidad de la comunicación y de las herramientas comprensivas queda directamente desbancada en el supuesto de que alguna vez hubiera detentado la función unívoca de su poder cuando  "toda posibilidad de lenguaje  se encuentra aquí evaporada por la transitividad que el lenguaje produce"[3] el lenguaje es el vehículo que tomamos para ir de una parte a otra, de unos discursos a otros. Se trata de viajes de ida y vuelta que comportan la coexistencia de dos o más realidades, de dos o más discursos al mismo tiempo o en intervalos breves entre ellos.  El lenguaje tiene sus propias dinámicas y genera una cierta servidumbre en el sujeto hablante. Todo discurso para tratar de ser exhibido lo requiere pero al usarlo puede traicionarse parcialmente. Lenguaje y discurso son dos registros distintos. "El lenguaje escapa al modo de ser del discurso -es decir, a la dinastía de la representación" [4] El ser humano acude al habla sobre la base deficitaria de su existencia material y angustiada. Al hablar toma conciencia de sí y organiza su evolución en torno al lenguaje pero también desaparece en su primera verdad. Por eso "el sujeto de la literatura (aquel que habla en ella y aquel del que ella habla), no sería tanto el lenguaje en su positividad, cuanto el vacío que se encuentra su espacio cuando se anuncia en la desnudez del hablo"[5]  Hablar hace que tarde o temprano coloquemos el discurso en un plano registral que clasifique los distintos registros enunciados. Ese hablar sobre el hablar convierte al hablante sino  en una víctima de su laberinto reflexivo, sí en un huésped que no siempre encuentra la salida."La palabra de la palabra nos conduce por la literatura, pero  quizás también por otros caminos, a ese afuera donde desaparece el sujeto que habla"[6] .

Foucault argumenta que la demora del pensamiento occidental en abordar  el sentido último del lenguaje, a pensar el ser que contiene, es debido tal vez al presentimiento  del peligro que se corría al poner en evidencia la experiencia desnuda de la lingüística.

Para Foucault la mitad del XIX  descubre, con Nietzsche  que la metafísica occidental estaba ligada a su gramática (algo  ya adivinado por Schlegel) y apropiada por quienes poseían el derecho al discurso haciendo uso monopolístico de la palabra. Repasa las  posiciones de Mallarmé , Artaud, Bastaille, Klosowski,  Blanchot, Sartre para establecerse en la idea de que  el afuera no revela jamás su esencia” mostrando o demostrando una cierta imposibilidad para acceder a la comprensión total. El lenguaje es indispensable para la construcción de relaciones de significado y motores significantes en cada biografía personal y/o individual. Su alto poder de atracción y sus recursos potenciales la hacen indispensable.  En esa misma imprescindibilidad  se paga el tributo del déficit comunicacional. “La atracción tiene como correlato necesario la negligencia”.

 Se pregunta acerca de la ubicación de la ley y de su tarea. La frontera entre control y controlado se extingue. La oposición a un estado de cosas acaba encontrando la complacencia en una ley que no cambia, entendida tal ley en el sentido de las inercias sociales que prevalecen por encima del cambio de las formas. Hay una accesibilidad vedada. No todo es decible y aún menos no todo es decible por todos. Hay un “lenguaje que no es hablado por nadie: todo sujeto representa un pliegue gramatical” . el lenguaje al que acudimos y que nos forma interactivamente a la vez del que formamos parte tiene una instancia de movimiento que compite con la voluntad.  “El lenguaje es la forma siempre deshecha del afuera”, en cambio si es  definido como lugar inalterable de la verdad y del tiempo es algo  tremendamente peligroso ,así entendido por Foucault que para terminar este valioso ensayo   acude al  mismo ejemplo con el que  lo ha empezado 80 páginas atrás, el  de Epiménides el cretense con su declaración de todos los cretenses son unos mentirosos, la cual lo desvinculaba de toda verdad posible.



[1] Pretextos Valencia 1993

[2] op.cit. ésta y siguientes notas, p.9

[3] p. 10

[4] p.12

[5] p. 13

[6] p.14

¿Signar les pròpies conviccions?

Por JesRICART - 2 de Febrero, 2009, 14:12, Categoría: DEBAT CRITIC

Què significa això de signar per una esquerra anticapitalista?. Algun dia algu em sorprendrà demanant-me que signi a una llista per declarar-me un ésser humà. Ser d' esquerres o tenir una filosofia de vida de lluita i anticapitalista no precisa de cap declaració ni signatura formal. Si ho ets, ho ets i put i si no ho ets posar el teu nom al costat d' una llista de oms que es declari antisistema és totalment irrellevant, pura paperassa. Més aviat qui la demana s' auto desacredita com persona contraria a una societat fonamentada en mentides i absurds contribuint una mica amb la seva: la parafernàlia de la protesta còmoda i formal de la signatura. No seria millor deixar de costat tantes signatures i escriure més els sentiments. La protesta de veritat no es la dirigida contra el sistema en abstracte o contra els governs en concret sinó la que cada subjecte ha de fer contra ell mateix, contra el seu policia intern, i contra la seva visió de control i d`especulació del seu voltant. Demanar subscriure una idea o una visió de la història social es tant como no entendre el significat de l' elaboració de les idees.

L' extinció de l 'esquerra europea (de les diferents versions d' esquerra, s' ha de dir) no va ésser conseqüència de la gran repressió de les forces del ordre instaurat en la seva contra sinó de les seves mateixes dissensions i contradiccions internes. Revisant el que ha fet i fans consistoris en mans d’ IC  es pot deduir el que es pot esperar d’una Esquerra en el rol de la gestió  pública. D’ altra banda la semàntica, utilitzada i útil fins els segle passat ja no ens serveix en aquest. La divisòria esquerra/dreta  té el mateix sentit, és a dir poc sentit, que a qualsevol altra bifurcació dicotòmica basada en la pensa mínima: blanc/negra, aigua/secà, mar/muntanya, bo/dolent, creient/ateu, amor/odi… La lògica indeterminista no ha fet evolucionar massa la cultura humana. Moviments històrics, aparentment unitaris, (el d’ ara per citar el que està e boga en contra de la globalització) son miratges dels que sortirà fillols antagonistes en tant que tota posició anti és unificadora fins el moment en que ha de concretar posicions pro. No deixa de ser curiós que l’ alter mundial isme cotiuï sense concretar formes de vida socials noves. El segle XIX, al menys va anar més lluny intentant concretar encara que fora a petita escala i amb fallida projectes socialistes. El XX, en lloc de fer-ho va concretar relleus de poder que amb el temps van ser tan classistes o pitjors com els anteriors als que havien enderrocat.

El fracàs de l’ esquerra segons la noció divisòria clàssica es total. Es pot parlar de governamentals i oponents, de conservadorisme partidari d’ un estatus i de qui el vol canviar, però la paraula esquerra es tant confusionista com qualsevol altre que ha estat desvirtuada del seu contingut original. No contribueix gaire al seu rescat proposar signatures o afiliacions a una idea genèrica d’ ella. Les conviccions per altra banda no necessita la signatura. Les signatures es reserven per acreditar la pròpia identitat en documents  que testimonien fets i es transaccions de coses. La signatura per les pròpies conviccions es un immens absurd. Absurd lligat a la necessitat de tenir un caret d’ afil.liació a un partit o a un moviment. Tot remet a quelcom més greu: l’ elevada desconfiança reiant que s’ esté a qui ecessitar recordar el seu programa posat el seu om a una llista. Algun dia resultarà que millons de persones signaran en contra de la fam, de les guerres, de l’ atur, dels cònsuls de la por i de cada govern de torn i objectivamet kles situacions continuaran sense ser superades. Demaar la signatura per una idea global desacredita la mateixa idea que no la sap concretar en formes reividicatives eficaces. Davant dels mals d’ especie, els mals d cultura, els mals de la política i els de l’ ecoomia, no es pot obviar la perduració d’ un mal constitutiu de l’ àima humana. L’ animal humà no es la víctima del seu congénere tant com d’ ell mateix per permetre’ s enrolar-se a una existència miserable pel que fa a conductes i actuacions. Una signatura de quan en quan per les millors causes  no treu del seu pou de foscor al sotasignant. La lluita crucial de l’ ésser humà o es tant contra el sistema capitalista com la lluita per la vida digna sigui quin sigui el sistema e el que resideixi. Sovint des de l’ anticapitalisme es creia implícitament en la tesi de que els individus eren innocents i el sistema era el culpable, tot disculpant a uns i contraatacant a lo altra e tota la seva abstracció. El sistema es tot aquell que té uns poders que l’ instauren o el continuen i unes multituds que el consenteixen. Cada vegada que un ciutadà accepta una espurna d’ hipocresia en la comunicació i d’ atac dels valors és còmplice d’ aquest sistema, per molt que es dediqui a recollir signatures pel que sigui amb la propaganda de torn del moment.

Això treu de damunt de la taula i d’ una espolsada el punt de l’ agitació clàssica en els temes  de l’ ordre del dia. La figura de l’ agitador proposant contínuament el que se sap o és de domini públic té un caire ridícul. Contribueix a fer propostes de política pública per calmar consciències enlloc d’ ajudar a evolucionar cap a formes de vida excelses. La paradoxa d’ un tipus de moviment social és que reconsolida indirectament el món que pretén caviar al no posar en marxa formes alternatives de vida (que ha sigut de les idees comunalistes per superar la propietat privada? On són les temptatives de superació de les parelles tancades e formes matrimonials i de les famílies com unitats econòmiques de consum? A on anat ha parar els conceptes d’ unitat i fronts comuns per minimitzar i reduir els poders ancestrals que tenen a les societats empantanades amb les vergonyes del passat que segueixen sense reconèixer?). Què fer doncs, deixar de denunciar o criticar els errors de sistema? No, continuar amb formes més efectives. Potser tot es redueix a la següent tesi: actuar d’ acord a com es pensa i fer-ho encara que el veí del sota (que representaria la part protagonista de les anomenades condicions objectives) no ho entengui.

Ben mirat, els moviments socials  que reclamen solucions no deixa de ser el gemec infantil que demana el tiberi del pit de la mare perque no se l procurar ella mateix. Hi ha una gran diferencia: els moviments reivindicatius s’ emplenen d’ adults que poden posar-se a treballar per solucions concretes. Quines? Les de caviar les formes de vida, relacions humanes i afectives, relacions amb la propietat, des de baix, des del terra social, i no esperar a que li vingui el biberó des de dalt.

Els continuistes del vell model conceptual d’ esquerra encara no s’ han adonat de quelcom  pitjor: el de presentar la imaginaria força del seu moviment com  una solució de força a escala planetària. El segle XX va demostrar la mentida d’ això. El turisme polític que s’ exercita, tan el solidari estenen els valors dels blancs a Asia i Àfrica i Amèrica llatina així com les convocatòries episòdiques (la del fòrum social paral·lel al de Davos) no passen de reclamar les solucions als poders establerts que han declarat de mil maneres no volguer-les donar. No estem  d’ acord amb l’ imperi del sistema capitalista, doncs molt bé, creem una societat d’ acord a un altre model comunitari, cogestionari. A on? A n espai geogràfic on se'ns permeti. Amb tots els diners que els manifestants dediquen/m a anar a una manifestació i un altre bé es podria comprar terres a l’ Amazònia o al sud de Xile o Argentina i crear un model de vida alternatiu per demostrar –se els seus habitants (si aquesta demostració fora possible) i al mon sencer la possibilitat d’ una vida de producció, creació, consum i recreació diferent al estrès mundà del model actual. Fins aquí el somni, per tant la hipòtesis. Hi ha un problema no menor d’ un projecte d’ aquesta envergadura i es que a part dels cèntims i els mitjans la gent per fer una societat no capitalista son subjectes educats per ella i per crítics que siguin (siguem) estem contaminats per formes privades de vida, per orgulls insans, per patologies físiques i neurosis varies. En definitiva la condició subjectiva, la del protagonisme de l’ acció d’ un nou tipus d’ esser humana, no està assegurada. A la illa deshabitada de la Polinèsia on anéssim a ubicar una nova Icària, una bola de profecies ens diria, que els problemes essencials de l’ esser humà, els de la privacitat del territori, els de les pors i prevencions enfront a l’ altre reapareixerien. Ho van fer en la relació entre el famós personatge de Daniel Defoe i l'altre menys famós com el nadiu però amb una simbologia no menor. La dialèctica de Robinson i Viernes ha reaperescut a altres llocs  que van començar amb molta il·lusió (Crhistiania a Kobehavn o Auroville a la India).

Es pot conjecturar que si el moviment social es permanentiza com moviment de protesta i no passa a l’ acció  en de les construcció de noves formes de vida (la negació al consum d’ apartaments i la compra col·lectiva de terres i cases de veritat ton instaurar formes solidaries, cooperats i més efectives de desenvolupament)es perque aquell mateix moviment disculpa als seus participants de fer quelcom més que donar la tabarra i perque en el fons sospita de la seva incapacitat individual en engendrar un nou model convivencial.

 

Idealismo y Realismo

Por JesRICART - 28 de Enero, 2009, 13:59, Categoría: DEBAT CRITIC

El fin del idealismo es el momento de crisis y drama en el que uno sabe  que ya no puede intervenir en la salvación del destino de los demás. El idealismo termina cuando su teoría deja de ser una defensa a ultranza de la utopía y su práctica deja de insistir en la modificación proselitista del comportamiento a escala social.

El exceso de realismo empieza cuando  ante la constatación de la tendencia hegemónica social se puede mantener la observación vigilante desligada de la militancia política aunque no se caiga en la obediencia a la conformidad.  La complacencia con la realidad  reduce el grado de disonancia que sus injusticias y alienaciones puedan producir. Mantener el espíritu crítico con ella es un incremento de la disonancia con aquella gente que nunca perdona las verdades. Según Terencio  “La complacencia nos gana amigos, la franqueza odios”. El idealismo es la expresión conceptual de la complacencia con el otro potencial creyéndolo sede de libertades con capacidades suficientes para correr riesgos. En su configuración está presente la falta de análisis riguroso, la inercia a la confianza incondicional, la presuntuosidad de un futuro  feliz con marchamo de inevitabilidad y una fuerte dosis de disculpa de las conductas ajenas interpretándolas como las consecuencias lógicas de los expolios ambientales que hayan sufrido. El idealismo se basa en una metafísica de los sentimientos por los que exculpa cada situación personal en aras a los contextos de un imperio social. A pesar de su inconsistencia en la forma y en el fondo gana suficientes adeptos como para, curiosamente, convertirse en una fuerza objetiva contable y real. Sin el romanticismo idealista no habría habido  visionarios, inventores, aventureros, revolucionarios y gentes múltiples capaces de transfigurar situaciones seducidos por el embrujo de perspectivas ideales. El idealismo persigue objetivos ideales sin partir de los balances que los acrediten. Es un campo de varianzas donde cabe toda clase de locura y de deseo social. Tiene por acepción popularizada la de la gente de conciencias adelantadas que no se dan por rendidas a pesar de todos sus reveses. El idealista es el que construye un imperio de solidaridad desde el patio o la rinconera de un espacio como ha hecho Vicenç Ferrer en la India. El idealista termina por ser el constructor de una parte de la realidad por la que ningún realista hubiera apostado antes de verla con sus propios ojos.

El realismo no se basa en la pretendida sociología científica de reconocimiento de los imposibles y de coincidencia con las corrientes de la historia. El realismo es el intérprete oportunista de la realidad para mantenerse en su inmovilismo cuando le conviene. El realismo se expresa entre conservadores mientras el idealismo es propio de los liberales. Distintos momentos en la historia del pensamiento han alumbrado fracciones entre los unos y los otros. El pensamiento occidental tiene una larga lista de referencias de autores de unas filas u otras aunque bien es cierto que hacer líneas drástica de separación entre ambos campos  no resulta tan sencillo. El realismo es una actitud ante la vida más que un pensamiento desarrollado. No es la escuela es la subordinación a la calle.  Es la actitud de la resignación y la supeditación. El realismo es el nombre del tradicionalismo y consecuentemente de la inmovilidad.  La realidad se vale de sus contingentes realistas que la pactan y la aquietan. La realidad no es nada sin la gente que la hace y la configura. La realidad no es la naturaleza a la que se esconde, no son los edificios que van cambiando según modas, no son las instituciones o las leyes que ocupan las culturas, son sobre todo las gentes que la crean y consolidan. La realidad es la expresión dialéctica de sus miedos y límites. El límite de lo social y de la historia que pueda contener no lo pone el paradigma de la realidad invariable sino la concepción de su pensamiento hegemónico al tildarla de involucionable.

 A pesar de que la conformidad realista se basa en una gran dosis de mentira personal ésta no puede ser sostenida para siempre. En principio nadie podría llevar su mentira hasta el final de sus días pero los recursos mediáticos recientes están permitiendo dar soporte a personalidades vácuas y generaciones de seres sin pensamiento autónomo aunque cuenten con argumentos inducidos y con performances más o menos atrayentes.  Asistimos a un fenómeno masivo de vacuïdad en el que la falta de personalidad y de verdad esencial pretende ser cubierta con la pantomima de las modas y las frases hechas. Todo el mundo lleva su disfraz aunque necesite de tarde en tarde decir que lo es. Séneca enseñó que   “nadie puede llevar mucho tiempo el disfraz”. Las vidas personales se ven cruzadas por influencias inicialmente realistas y episódicamente realistas. En ambos campos tiene que sobrevivir como sujeto transicional y proyecto de novedades, de otro modo sucumbe al tedio de lo cotidiano inamovible y a la otra mentira de todo ideal posible. El idealismo de lo social se corresponde con el ideal del yo. Aquel choca con el realismo de una sociedad sin perspectiva de liberación y este con el yo austero y restricto de una personalidad limitada cuando no traumada.

 

LabústiaEfervescentdelOpinioCiutadana

Por Jes Ricart Morera - 10 de Diciembre, 2007, 13:24, Categoría: DEBAT CRITIC

De les lliçons de segles enrere sabem que la democràcia passava per la representació parlamentaria i per la delegació de poders. L’actualitat ,en la seva permanent innovació, tecnològica ensenya que la democràcia completa  només es possible amb l’ estri internàutic de la participació i divulgació –en temps real- de totes les opinions. Els ajuntaments –no tots-  instrumenten pàgines web on deixar comentaris i critiques. La web del de Cerdanyola presenta unes incomoditats que li treuen el potencial comunicatiu que hauria de tenir.  Resulta que cada text inserit passa per un temps mort –electrònicament inexplicable-  en que la opinió es recollida però no localitzable. El sistema l’ha recollit però el fica entre parèntesi abans de posar-lo a disposició pública,

Conjectures:

1.      Es tracta d’ una manera subtil de cansar els internautes perquè no es mirin l’espai d’opinió ates el seu ritme superlent?

2.      Es una pàgina en obres, -encara que no està indicat així- i el tema es subsanarà properament?

3.      Hi algú a encarregat a fer la lectura prèvia de cada opinió abans de no barrar-li el pas a ser editada.

Com que la ciutadania no para de pensar ni d’ opinar i compta amb més plataformes d’ opinió les coses a dir, afortunadament, van trobant altres pàgines impreses que els hi donen suport.

La Capsa dels Trons

Por JesúsRICART - 17 de Noviembre, 2007, 11:39, Categoría: DEBAT CRITIC

Bústia Pública. La Capsa dels Trons.

A diferència de les seccions d’opinió del periodisme local, i encara més del de difusió a escala estatal, l’opinió ciutadana digitalitzada no troba, o no hauria de trobar, límits per la seva expressió. No hi ha motius per  la justificació de l’espai restringit en centímetres quadrats,  encara menys la de cada  tema en ell mateix. Tot es opinable i tot és material per burxar-lo, remenar-lo, repassar-lo, revisar-lo i tornar-lo a rumiar.  Al menys ho és mentre quedi un bri de dubta o no estigui resolt. Que un ajuntament articuli a la seva web una zona d’opinió lliure sobre les condicions de vida i la pràctica de la gestió municipal és un gest que el dignifica. Una altra cosa és si el fa servir molt o poc o si ni tant sols se’l mira. L’opinió ciutadana com bústia pública permanent és obrir la capsa dels trons. Hi ha força motius pels que queixar-se i moltes idees en llista, que en diferents moments i des de diferents veus, entitats i plomes s’han anat proposant. Tot això és  un caudal extraordinari que no s’hauria de deixar perdre. D’alguna manera es podria organitzar un banc de propostes de les que el consistori en fos conscient i que les tingués en compta com annexa al seu programa d´objectius municipals.

Se m’acut que els plenaris on es prenen les decisions haurien de tenir un espai de feedback per que es fes un resum de les propostes rebudes o publicades. Determinats programes de debat a la radio i televisió venen instrumentant des de fa un temps la figura dels relators d'emails que reben en temps real durant l’emissió del mateix programa fent-se ressò del que diuen altres veus nos presencials a l’espai. Tot plegat serveix per estendre la visió panoràmica de les opinions i sensibilitats diverses. Evidentment no és el mateix un òrgan executiu d’adopció de decisions i vinculants per una població que un programa de discussió que no pretén arribar a cap conclusió i que està per la conscienciació, també per  l’entreteniment, cultural. Però hi ha quelcom de comparable. Ambdós llocs intenten representar els sentiments públics, és a dir, els sentiments dels absents.

Se m’ha acut que les reunions dels governants haurien de començar amb el xip instal·lat (o la pantalla gegantina) que els hi recordi els ítems pendents a arranjar durant la seva gestió. Flexibilitzar els canals de democràcia participativa i directa ho esperonaria. De fet, la tecnologia actual permet que en temps real i directe per Internet es pugui participar de les discussions dels plenaris. És una mica estrany que els partits més espavilats quan els hi toca el torn de la gestió municipal pensin que tota la feina és cosa seva i donguin les esquenes al poder recursiu del mateix poble al que diuen representar. A la terminologia ad hoc es parla de renovar la confiança als que ens governen. No és això companys, no és això. Les solucions socials és cosa de tota la societat i no sols dels seus governants. Les noves maneres participatives podrien permetre el convertiment d’idees, criteris i propostes en punts del dia, sense tenir que passar per l’antigalla de registrar una carta  amb un exposo a la superioritat (residus de les maneres franquistes de les administracions locals).

A no gaires anys vista tothom des dels seus ordinadors podria accedir, vigilar i opinar sobre la gestió governamental, per ara només pot aspirar a que la seva dita quedi en estat latent.

Cal augurar un futur a les pàgines web que plataformin les opinions ciutadanes. S’ha de facil.litar el màxim aquesta participació, fins i tot per damunt de les expressades en suport paper (els petits magazines enfarfegats de publicitat són un atac al medi ambient). En el vial d’opinió que  te la web  cerdanyolenca he observat que demanar dades personals com numero de DNI i cognoms no és precisament un signe de facil.litat sinó d´entrabancament per alguns que encara no confien plenament en la democràcia o que estan sense papers. Un estrany període d´stand by d’uns dies abans de que l’opinió expressada quedi definitivament consultable a la web de l’ajuntament cerdanyolenc fa pensar en alguna mena de revisió prèvia, tal com feien els de Consulta Prèvia d’un Ministerio central antigament si es volia publicar alguna cosa a la España obscurantista. Cal confiar que amb el temps i una canya s’aniran subguarint aquests detalls.

Què ha passat amb l' Estatut ?

Por Misse Hinojosa - 18 de Mayo, 2006, 8:48, Categoría: DEBAT CRITIC

 On és avui l' autoritat moral de Catalunya?

S'han de saber  defensar els mínims de la identitat humana.

Els Ciutadans i Ciutadanes de Aquets país no tornarem  a creure mai més en els seus politics doncs deixen molt que desixar.

És urgent i necessari  la construció d'una nova moral per part de tots i de totes les persones sense cap exclusió. L'acció és ara l´ important. Hem de saber construir entre tots els col.lectius un sentit de moral que ens serveixi aquí i ara, defençant i progressant en la felicitat i dignitat humana.

Amb un gran respecte a la diversitat, però atenció perquè diversitat mal tractada pot ser igual a desigualtat .

S' han de crear espais de reconeixement dels uns amb els altres. I tenir en compte que saber respectar la persona no sempre ens ha de portar a respectar la seva opinió doncs n'hi han que són nefastes. Seria quelcom com saber separar l'obra del seu autor, però sent conscients que l'opinió no ens ha de fer perdre el valor de la persona tot i sabent que a l'hora de la veritat serà un vot que aquets politics aprofitaran al seu favor. Debat , debat , debat  per favor si us plau pensem i dialoguem el cas és urgent, dons  ens juguem la nostra identitat i el respecte com a ciutadans i ciutadanes d´aquest petit gran país que és Catalunya.  

Fer debat polític malgrat que la classe política no el fagi.

Por Néstor Estebenz Nogal - 18 de Mayo, 2006, 8:30, Categoría: DEBAT CRITIC

La tendència estandaritzada del que s´anomena debat polític és la de repassar cada cojuntura segons la darrera primícia que ha dit tal o qual polític. Sovint es confón cojunturama amb la classe política que hi resideix, més o menys confortablement, cobrant per fer-ho. Però cada moment social depén de força coses i sobre tot de la multitut de contribucions indirectes que la gent anònima fa en cada panorama determinat. Analitzar la política de cada moment no és recollir els comentaris dels polítics sinó entendre les inclinacions socials malgrat el que aquells puguin dir. Hi ha massa opinions  dels uns i dels altres que només són la bonior de mosques a cau d´orella. Hi ha massa gent  referida en la faràndula de la mediàtica de les noticies que són contaminadors públics. Com és possible que es permeti la continuïtat de mentiders portaveus de partits com ara el  2P, els dues vegades p de pocasoltes? Cóm és possible que gent lletja d´aspecte i curta de gambals no se la retiri de l´escenografia dels parlaires insultant-nos cada vegada que obren la boca? La democracia no significa tenir que aguantar a insultants de la inteligència pública i bombardejadors de la sensibilitat general. Afortunadament hi ha gent d´esquerra que va entenent que la lluita política no passa per contradir cada bejenada que diu un politicastre (traduïble, si se´m permet, com  polític castrador) i deixen a cada sermonejador del discurs més dretà i retrògrada amb la seva obsessió moralista fent de neuròpates. Afortunadament molta gent passa d´estar al dia de qui és qui en l´escenari dels magnataris i els seus oponents, el mateix que altres passem des de fa dècades de qui està millor col.locat en no sé quina lliga futbolística o qui es qui en la galeria dels famosos. La qüestió és com fer debat polític quan les figures més destacades de la classe política es llueixen per no fer anàlisi de la realitat. La política no depén dels polítics així com la salut no depén dels metges. Es cosa de cadascú no deixant-se contaminar ni ideológicament pel terrorisme verbal regnant ni pels contaminants que la societat de consum ens posa a la boca.

La primavera del 2006 no té tantes novetats a celebrar encara que sigui influenciada per una declaració d´una ETA amb l´amenaça d´atacs armats suspesa i amb un estatut retallat amb la insolència de sotmètre´l a referèndum. Ni una cosa ni una altra son  avenços reals. Catalunya queda lligada de mans per una temporada  més a no poder gaudir dels seus drets històrics i Euskadi no té cap garantia de restablir el moviment abertzale amb plens drets constitucionals per presentar una alternativa. El PSOE fa de cara dolça d´un estatalisme espanyolista de sempre i el PP ens tornará a enviar a l´època del alzamiento nacional tan bon punt no se li impedeixi continuar intoxicant la nostra societat amb el seu verí ideològic. La política de l´enganyifa és creure que el món que prometen el poden fer els partits d´ampla base electoral.

Blog alojado en ZoomBlog.com