ENTREVECINOS

De les lliçons de segles enrere sabem que la democràcia passava per la representació parlamentaria i per la delegació de poders. L’actualitat ,en la seva permanent innovació, tecnològica ensenya que la democràcia completa  només es possible amb l’ estri internàutic de la participació i divulgació –en temps real- de totes les opinions. Els ajuntaments –no tots-  instrumenten pàgines web on deixar comentaris i critiques. La web del de Cerdanyola presenta unes incomoditats que li treuen el potencial comunicatiu que hauria de tenir.  Resulta que cada text inserit passa per un temps mort –electrònicament inexplicable-  en que la opinió es recollida però no localitzable. El sistema l’ha recollit però el fica entre parèntesi abans de posar-lo a disposició pública,

Conjectures:

1.      Es tracta d’ una manera subtil de cansar els internautes perquè no es mirin l’espai d’opinió ates el seu ritme superlent?

2.      Es una pàgina en obres, -encara que no està indicat així- i el tema es subsanarà properament?

3.      Hi algú a encarregat a fer la lectura prèvia de cada opinió abans de no barrar-li el pas a ser editada.

Com que la ciutadania no para de pensar ni d’ opinar i compta amb més plataformes d’ opinió les coses a dir, afortunadament, van trobant altres pàgines impreses que els hi donen suport.

Bústia Pública. La Capsa dels Trons.

A diferència de les seccions d’opinió del periodisme local, i encara més del de difusió a escala estatal, l’opinió ciutadana digitalitzada no troba, o no hauria de trobar, límits per la seva expressió. No hi ha motius per  la justificació de l’espai restringit en centímetres quadrats,  encara menys la de cada  tema en ell mateix. Tot es opinable i tot és material per burxar-lo, remenar-lo, repassar-lo, revisar-lo i tornar-lo a rumiar.  Al menys ho és mentre quedi un bri de dubta o no estigui resolt. Que un ajuntament articuli a la seva web una zona d’opinió lliure sobre les condicions de vida i la pràctica de la gestió municipal és un gest que el dignifica. Una altra cosa és si el fa servir molt o poc o si ni tant sols se’l mira. L’opinió ciutadana com bústia pública permanent és obrir la capsa dels trons. Hi ha força motius pels que queixar-se i moltes idees en llista, que en diferents moments i des de diferents veus, entitats i plomes s’han anat proposant. Tot això és  un caudal extraordinari que no s’hauria de deixar perdre. D’alguna manera es podria organitzar un banc de propostes de les que el consistori en fos conscient i que les tingués en compta com annexa al seu programa d´objectius municipals.

Se m’acut que els plenaris on es prenen les decisions haurien de tenir un espai de feedback per que es fes un resum de les propostes rebudes o publicades. Determinats programes de debat a la radio i televisió venen instrumentant des de fa un temps la figura dels relators d'emails que reben en temps real durant l’emissió del mateix programa fent-se ressò del que diuen altres veus nos presencials a l’espai. Tot plegat serveix per estendre la visió panoràmica de les opinions i sensibilitats diverses. Evidentment no és el mateix un òrgan executiu d’adopció de decisions i vinculants per una població que un programa de discussió que no pretén arribar a cap conclusió i que està per la conscienciació, també per  l’entreteniment, cultural. Però hi ha quelcom de comparable. Ambdós llocs intenten representar els sentiments públics, és a dir, els sentiments dels absents.

Se m’ha acut que les reunions dels governants haurien de començar amb el xip instal·lat (o la pantalla gegantina) que els hi recordi els ítems pendents a arranjar durant la seva gestió. Flexibilitzar els canals de democràcia participativa i directa ho esperonaria. De fet, la tecnologia actual permet que en temps real i directe per Internet es pugui participar de les discussions dels plenaris. És una mica estrany que els partits més espavilats quan els hi toca el torn de la gestió municipal pensin que tota la feina és cosa seva i donguin les esquenes al poder recursiu del mateix poble al que diuen representar. A la terminologia ad hoc es parla de renovar la confiança als que ens governen. No és això companys, no és això. Les solucions socials és cosa de tota la societat i no sols dels seus governants. Les noves maneres participatives podrien permetre el convertiment d’idees, criteris i propostes en punts del dia, sense tenir que passar per l’antigalla de registrar una carta  amb un exposo a la superioritat (residus de les maneres franquistes de les administracions locals).

A no gaires anys vista tothom des dels seus ordinadors podria accedir, vigilar i opinar sobre la gestió governamental, per ara només pot aspirar a que la seva dita quedi en estat latent.

Cal augurar un futur a les pàgines web que plataformin les opinions ciutadanes. S’ha de facil.litar el màxim aquesta participació, fins i tot per damunt de les expressades en suport paper (els petits magazines enfarfegats de publicitat són un atac al medi ambient). En el vial d’opinió que  te la web  cerdanyolenca he observat que demanar dades personals com numero de DNI i cognoms no és precisament un signe de facil.litat sinó d´entrabancament per alguns que encara no confien plenament en la democràcia o que estan sense papers. Un estrany període d´stand by d’uns dies abans de que l’opinió expressada quedi definitivament consultable a la web de l’ajuntament cerdanyolenc fa pensar en alguna mena de revisió prèvia, tal com feien els de Consulta Prèvia d’un Ministerio central antigament si es volia publicar alguna cosa a la España obscurantista. Cal confiar que amb el temps i una canya s’aniran subguarint aquests detalls.

La tendència estandaritzada del que s´anomena debat polític és la de repassar cada cojuntura segons la darrera primícia que ha dit tal o qual polític. Sovint es confón cojunturama amb la classe política que hi resideix, més o menys confortablement, cobrant per fer-ho. Però cada moment social depén de força coses i sobre tot de la multitut de contribucions indirectes que la gent anònima fa en cada panorama determinat. Analitzar la política de cada moment no és recollir els comentaris dels polítics sinó entendre les inclinacions socials malgrat el que aquells puguin dir. Hi ha massa opinions  dels uns i dels altres que només són la bonior de mosques a cau d´orella. Hi ha massa gent  referida en la faràndula de la mediàtica de les noticies que són contaminadors públics. Com és possible que es permeti la continuïtat de mentiders portaveus de partits com ara el  2P, els dues vegades p de pocasoltes? Cóm és possible que gent lletja d´aspecte i curta de gambals no se la retiri de l´escenografia dels parlaires insultant-nos cada vegada que obren la boca? La democracia no significa tenir que aguantar a insultants de la inteligència pública i bombardejadors de la sensibilitat general. Afortunadament hi ha gent d´esquerra que va entenent que la lluita política no passa per contradir cada bejenada que diu un politicastre (traduïble, si se´m permet, com  polític castrador) i deixen a cada sermonejador del discurs més dretà i retrògrada amb la seva obsessió moralista fent de neuròpates. Afortunadament molta gent passa d´estar al dia de qui és qui en l´escenari dels magnataris i els seus oponents, el mateix que altres passem des de fa dècades de qui està millor col.locat en no sé quina lliga futbolística o qui es qui en la galeria dels famosos. La qüestió és com fer debat polític quan les figures més destacades de la classe política es llueixen per no fer anàlisi de la realitat. La política no depén dels polítics així com la salut no depén dels metges. Es cosa de cadascú no deixant-se contaminar ni ideológicament pel terrorisme verbal regnant ni pels contaminants que la societat de consum ens posa a la boca. La primavera del 2006 no té tantes novetats a celebrar encara que sigui influenciada per una declaració d´una ETA amb l´amenaça d´atacs armats suspesa i amb un estatut retallat amb la insolència de sotmètre´l a referèndum. Ni una cosa ni una altra son  avenços reals. Catalunya queda lligada de mans per una temporada  més a no poder gaudir dels seus drets històrics i Euskadi no té cap garantia de restablir el moviment abertzale amb plens drets constitucionals per presentar una alternativa. El PSOE fa de cara dolça d´un estatalisme espanyolista de sempre i el PP ens tornará a enviar a l´època del alzamiento nacional tan bon punt no se li impedeixi continuar intoxicant la nostra societat amb el seu verí ideològic. La política de l´enganyifa és creure que el món que prometen el poden fer els partits d´ampla base electoral.