ENTREVECINOS

El joc de la convivència i de la connivència. JesRICART

Sigui quin sigui l' espai d'ús i recurs hi ha algú altre que hi ha arribat abans que tu i que l' ha fet a la seva manera, el tracta com seu. La deferència obliga, pel nou vingut, a tenir en compta qui ha arribat abans i hi ha dedicat el seu temps, energia i idees. Si a més a més hi ha un títol de propietat el que ve de fora, i a més hi està de pas, s' h i adapta encara que tingui una manera diferent de fer. Això és un comportament força estès, universal. Quan el nouvingut actua en clau de la mateixa igualtat de drets que qui està ja instal·lat i consolidat en el lloc les desconfiances no es fan esperar. Més aviat qui arriba de fora i imposa el seu tarannà va de prepotent i pot ser un generador de discòrdia. El sentiment de territorialitat està arrelat amb els més petits detalls.

Això s' ha de tenir en compta i alhora al nouvingut se l' ha de rebre i acollir amb prou con-fiabilitat com `perquè se senti a casa seva, es a dir amb la plena llibertat de fer i refer les coses si això ajuden a la millora general. Resulta que el significant de la llibertat sempre es personalitzat i prou equívoc com perquè cadascú l' entengui a la seva manera. La llibertat de tenir les coses desendreçades, treballar amb sobre esforç in necessaris, no rentar les robes i viure en el màxim de precarietat també és una llibertat. Qui li pot discutir a qui tria no fer res per millorar les seves circumstàncies que està en el ple dret de fer-ho?

L' eterna discussió d'on acaba la llibertat d'un i on comença la de l' altre on es pot escenificar més ostentosament és en el sí de la convivència. Sabem que moltes de les malifetes dels altres en les barreges ciutadanes i allà on la massificació amaga la descura individual perjudicant seriosament el benestar. Tant bon punt un altre crema el bosc, condueix perillosament, tira contaminants al riu, roba o extorsiona, el dret a la pròpia llibertat porta a una autodefensa aferrissada que passa per retreure-li a aquell la manera descurada d'entendre la seva. L' esquema és el mateix pel que fa a detalls de comportament a petita escala. Tant bon punt un altre estaciona el seu vehicle impedint el pas, no tanca les portes perjudicant la seguretat veïnal, viu no rentant-se o no canviant-se la roba fent mala olor, no utilitzant aigua neta per arranjar la vaixella o molestant amb sorolls per impedir el repòs, qui se sent ofès per totes aquestes ha de reclamar el seu dret al territori amb unes condicions de qualitat.

Aparentment pel que fa a les qüestions de la quotidianitat no hi tendria que haver el menor problema per posar-se d'acord. Aquest acord ha de comptar en que les inèrcies particulars de cadascú, fruit de consolidacions per l' ús de costums, són molt específiques, tant que es poden presentar com irrenunciables. Per conviure en correcció i respecte mutu s' ha de convindre com fer-ho. Si la convivència és transitòria s' acostuma a fer l' adaptació i a tenir una connivència que es el que menys problemàtic és. A un espai de coincidència -que a partir del nombre de dos ja es dona- una necessitat personal espitxa a la modificació d'un hàbit de l' altre. El debat convivencial pot passar per escenes diàries en els que surten els temes més concrets: des com cuinar per no fer fums greixosos i molestos a com endreçar les coses dels diferents llocs d' ús. És un debat, una pluralitat de guions d'escena. En el seu lloc el que acostuma a brollar son enfrontaments per usos contraris de les coses. El tema s' arranja si qui ha fet la cosa mal feta la reconeix i es compromet a no repetir la mateixa mena de malifeta, única comprovació que demostrarà un avenç.

Resulta que en el canvi d' hàbits també és viu una intrusió en la pròpia personalitat. El debat ha de ser molt honest i sincer perquè no es prengui com un greuja personal. No sé de ningú encara tan impecable i sense màcula que no se' l' hagi d'avisar per es. Tothom anem sobrats d' errors i despistes o inclinacions de les que no ens donem compta i que deixen malifetes al nostre pas. Obvi que els errors dels demés disculpen els propis i pel reconeixement de les pròpies imperfeccions no es poden disculpar les de tots els demés, doncs això en lloc de ser una socialització de reconeixences per progressar ho és per mantenir-se en la imperfecció consolidada sense esma per superar-la.

De la normalització de vida se n'ha fet un gra massa. Quant més es la complexitat de la societat caòtica més patologies hi ha de tota mena però també mes gosadia hi ha en trobar noves formes de vida al no creure' s més i més gent les imposades per la tradició. El debat enfronta a posicionaments diferents en el viure i en els usos del planeta que es donen a escala general però també passen per les contradiccions casolanes i les discussions en el quefer i en el cóm viure del cada dia.

El repte que dues persones es plantegen en la seva convivència de parella o com associades, té un valor elaboratiu comparable el de la empresa organitzadora d'una magnitud tal que inclogui la concurrència de milers o milions d individus. Tomás Campanella a La ciutat del sol (1623) ja expressava la seva idea d'una ciutat utòpica on les idees del sacrifici i del dolor fossin superades. Viure en concòrdia amb el proïsme passa per reconciliar-se en cada unitat de contacte: des dels conceptes als petits detalls, guanyant un a un l' acord en funcionaments complementaris. Això és possible quan s' articula un criteri de fluència que permet anar-se repartint la direcció de cada esdeveniment i determinació, entre els concurrents.

Antes o después el ladrón que se mostró preciso durante su acto delictivo va a cometer un error u otro. Le interesa convertir en dinero rápido objetos que no le sirven y tratará de vender por la calle o en mercados ambulantes cosas  como un móvil, una bicicleta, una pluma estilográfica, un anillo de oro, una cámara digital o un ordenador portátil. Si no pertenece a una banda muy organizada con contactos que compren al por mayor objetos robados de los pequeños o de los grandes  para desguazarlos y recuperarlos en partes, algo que se viene haciendo con los coches, lo más fácil es que ofrezca al por menor los objetos de su botín a precios muy rebajados. Eso es algo que venían haciendo los que mangaban autorradios y se viene haciendo con otros muchos objetos. El que compra a precios de ganga objetos de esta procedencia está participando, aunque sea pasivamente, de esos actos criminales; es el colofón, pone el punto y final.

 De su parte el ladrón puede tener un perfil de superviviente que  se ha abalanzado sobre un montón de cosas, o que arremete con todo, en unos instantes de tensión en los que su pensamiento está obnubilado y no discierne correctamente lo que se lleva. Evidentemente eso depende de su profesionalidad y de, tal como se decía en las películas de cine negro, de su sangre fría. Una vez hace el recuento o lo reparte con sus cómplices puede quedarse con cosas que no las va a usar y que además le pueden comprometer de tenerlas consigo. Venderlas es la opción más lógica, pero al hacerlo puede ser interceptado por su comportamiento sospechoso. El ladrón que se sentía protegido y bravo actuando en grupo puede cometer más errores actuando en solitario cuando carece de criterios. Es en sus deslices que puede ser pillado por personas atentas a su comportamiento extraño. Luego un interrogatorio inteligente puede indagar sus enlaces, el itinerario seguido de  los objetos robados  y quiénes le han ayudado con ellos.

El mismo presidente Zapatero del gobierno español ha anunciando la revisión de las penas para los actos delictivos y en particular los de la delincuencia organizada. El endurecimiento del código penal para hurtos y robos por distracción de sus dueños no va a resolver el fenómeno. Quizás reduzca ligeramente la comisión de actos pero el problema de fondo de la delincuencia  contra la propiedad ajena  es una cuestión estructural del sistema: una falta de oportunidades para todos, una recesión económica grave y una falta de autoorganización social que da las espaldas a los recursos humanos. Esto no justifica al ladrón pero son referencias que no pueden ser ignoradas ante las alternativas pendientes.

Els Ajuntaments, l´Administració del pressupost i la participació Ciutadana.

Des de l"experiència de Portoalegre a Brazil, els consistoris de bon veure i ben pensar venen fent hipòtesi sobre cóm extrapolar pautes de participació ciutadana com la desenvolupada allà. Fins ara no tenim constància de cap consistori que treballi per la coordinació de les iniciatives i recursos actius del teixit social en les tasques de comandament de les seves ciutats. Més aviat ens sembla que els  perfils de govern municipal continuen confonent la seva representació ciutadana amb un exercici de poder desconsiderat, quan es avalat per la majoria. Les imatges d"alguns plenaris municipals (no tan sols els d´Euskadi) que acaben  fent callar als oponents, o als veïns per la força bruta interventora dels munipes, porra en alerta, recorda que l"administració d"una localitat té un estil de funcionament molt semblant al d"un estat complexe. De fet, hi ha ajuntaments de ciutats al món que administren mes recursos econòmics i humanes que el que fan governs de països petits a altres indrets del planeta. El govern intel·ligent sap que no pot prohibir la llibertat d"expressió i a vegades articula maneres perquè pugui ser dita. Ser dita ,sí; recollida i instrumentada perquè els suggeriments positius i encertats es transformin en canvis reals, això no, això és pal d" un altre paller. Es així que els espais dedicats a propostes i opinions compleixen més la funció del petate de sorra al que donar-li hòsties i així des carregar adrenalina que no pas generar un lloc d"elaboració continua i col·lectiva. L"ajuntament és una institució investida de poder atorgat per la ciutadania, tant pel que fa a la representació via electoral que aconsegueix com pel que fa als calerons dels que disposa via IBI i altres fonts recursives. El seu tarannà democràtic passa per la transparència del que fa amb cada cèntim (abans de pesseta i ara d"euro). Com que es una cosa que toca tan la sang i el fetge del personal no es pot equivocar en res. Es clar que a vegades s"equivoca i de bon tros. A l´ajuntament de Caldes de Malavella per exemple les despeses d´asfaltat a l'urbanitzacio del Cigne eren pel pressupost més alt. La mateixa feina pressupostada per una  empresa d"obres alternativa cercada pel veïnat estava per la meitat de l"anterior. Hi ha xanxullos que no son de rebut. L"ajuntament quan decideix pel seu compte corre el perill d"enfrontar-se amb poca elegància als interessos de la població. No pocs ajuntaments requalifiquen espais –fins i tot en contra del medi ambient- per poder reedificar encara que això passi per fotre fora vells veïns que porten tota la vida en el lloc però, (els quals, això sí, no generen beneficis per les arques municipals, per no dir, pels magnataris). El diner no és el mes important però en afers polític-econòmics sí. Si es així no s"entén que després de tantes dècades de pràctica democràtica encara no s"instrumenti una manera popular de parlar de la seva redistribució. Dona la sensació que algunes partides pressupostàries estan decidides per inèrcia. El diner públic es del poble i d"alguna manera hauria de participar des del seu associacionisme i com  individus en les consideracions sobre què fer amb ell. Això faria prendre una embranzida a la participació popular i al gust per compartir discussió i plans. D" altra banda també seria una manera de control democràtic directe i una manera pal·liativa per acabar amb la neurosi col·lectiva de que els poders acostumen a malbarat els fons públics.

Les ciutats perifèriques de Barcelona deuen molt a l’efecte gravitacional d’aquesta. Anys enrere calia baixar a la gran ciutat per anar al Molino, a l’Apol·lo, passejar per Rambles, anar al xino,(no al restaurant, que no n’hi havia, sinó al barri xino), a les 7 portes a comprar a bon preu o veure teatre o cinema d’estrena, a part de per anar-hi a treballar qui no ho podia fer més a la vora. També hi anàvem per trobar-nos amb altres conspiradors i inspiradors per “canviar el món”.El retorn a casa acostumava a estar condicionat per un deplorable transport públic d’horari limitat. El transport, llavors només estava al servei del desplaçament de les masses treballadores per raons productives .Això de concebre’l com un recurs de desplaçament per raons lúdiques i a horari complert per facilitar la llibertat de moviment ha estat un criteri aplicat  posteriorment. La massificació de l’àrea metropolitana ens ha ajuntat a unes 4 milions d`animes, més del 60% de la població catalana que rau en uns 7milions (els 6 milions de l’època Pujol, l’allotjament d’hotel dels quals va ser preguntat en la seva visita a la Xina pel magnatari xinès, ha quedat en el passat).

 El complexe de ciutat pivotant al centralisme urbà de les petites i mitjanes ciutats s’ha anat resolent. Els seus residents seguim sent barnapolitans: un mestissatge en el que hi entrem els cerdanyolencs, els terrassencs, els de les montcades, els de ciutat meridiana, els de Mollet, no sé si també els manresans. Quan més llunyana està geogràficament una ciutat de la gran babilone menys pivota al voltant d´ella.

Una mena de residents perifèrics  no ens sentim tant de la ciutat de on vam néixer o ens hi vam empadronar com del gran conglomerat. Som barnapolitans  en una combinació de tenir alguns avantatges de la gran cosmòpol.li a la vora pel que fa a oferiments culturals  però a canvi toca suportar-la en el seu efecte voràgine: llargues cues de tràfec a segons quines hores i suportar-la com zona de major emissió de CO2 de les rodalies. Fora d'aquesta es viu millor. Hi ha petites ciutats com Abrera que  són de luxe. La petita ciutat, a diferencia de la gran, si està ben endreçada i organitzada ho proporciona tot a l’abast d’una caminada o un desplaçament curt, cosa que a la gran ciutat és impossible.  

Des del 1992 els criteris urbanístics tenen més en compta la psicologia ambiental i per tant l’estètica. Viure i travessar espais macus va a favor de la salut i el benestar, redueix la pertorbació psíquica. La preocupació de tots els ajuntaments del conglomerat de la gran Barcelona es per millorar les condicions de les seves poblacions i fer-ho amb una personalitat pròpia. No hi ha un individu idèntic a un altre i encara menys una ciutat igual a una altre. En les seves interdiferències descansa el gust per conèixer-les. La Cerdanyola d’ara no és la que més mola però és una ciutat prou tranquil·la. No en va és del Vallès occidental,geografia de planúries cobdiciades i elogiades d’altres temps. Té un excessiu parc automobilístic i restes de zones lletges, façanes industrials desagradables a la vista i a l’oïda, rèmores de l’asbestosi de l´Uralita i un ajuntament que es fa el ronso amb propostes tan maques com les de radiar alguns plenaris per la radio local.

El que no es té a la ciutat perifèrica s’aconsegueix en la ciutat cosmopolita. Però en conjunt la vida de províncies, que es deia abans, resulta més captivadora que la de gran ciutat. Allà la comunicació entre veíns es més practicable i la ratio habitant-espai és mes harmònica.

Recursos de Acampada.

Cada vez son más los viajeros que van por libre. Las ferias de Autocaravanning de Barcelona y Rímini demuestran que su potencial de mercado crece. El nuevo perfil del viajero no dispuesto a pagar precios abusivos de hoteles y de campings  se cuantifica. Una parte de la red viaria de Europa está ocupada por viajeros con el cascarón a cuestas. Su imagen sosegada es continua. Su forma de conducir moderada y de ocupar tranquilamente los espacios es conocida. A pesar de eso son innumerables los lugares que ostentan  el cartel de prohibido aparcar a esas máquinas. Me refiero a lugares donde no molestan en absoluto. Es un misterio la razón de fondo de tales prohibiciones, ya que  venimos observando desde hace años su modo respetuoso de estar en los lugares. Cabe sospechar que puesto que se percibe que no generan  demasiado gasto ni por tanto beneficios a nadie, o a los municipios, no interesa facilitarles una ubicación. Tampoco  es del todo  cierto esto, hay lugares como Cerdeña que hay indicadores hacia explanadas donde ubicarse. En otros lugares de Italia hay parkings equipados con cuartos de baño donde pueden hacer otro tanto. También lo hemos comprobado en muchos sitios de Portugal.

Para un ayuntamiento es una deferencia contemplar a los visitantes rodados que vienen con su casa a cuestas, en particular si su término municipal tiene terreno sobrado. Lo mismo cabe decir para mochileros que necesitan un lugar donde acampar. No hay que hacer tanta inversión para una infraestructura de este tipo. Un espacio demarcado y reservado para eso con cuartos de baño y tomas de luz y ¡venga no seamos rácanos! cobertura de wi-fi  también o si eso es exagerado simplemente una explanada, tal como Lloret de Mar tiene una para sus transeúntes motorizados.

La plana del Castell de Cerdanyola del Vallès es un sitio que se podría habilitar para eso en lugar de recargar la ciudad con nuevos edificios, pero si ese lugar es descartado seguro que hay urbanistas para recoger esta propuesta y darle cuerpo y lugar si hay voluntad organizadora.

Como viajero de este tipo de carreros siempre me siento gratamente favorecido en aquellas localidades de Europa que han tenido en cuenta la deferencia de espacios donde pasar la noche, como residente de una ciudad media me sentiría orgulloso que mi ayuntamiento lo contemplara para nuestros visitantes de otras latitudes o países.