El Blog

 
 

Calendario

<<   Septiembre 2009  >>
LMMiJVSD
  1 2 3 4 5 6
7 8 9 10 11 12 13
14 15 16 17 18 19 20
21 22 23 24 25 26 27
28 29 30     

Sindicación

Alojado en
ZoomBlog
 

14 de Septiembre, 2009

Els mossos: un perill públic

Por José Luis Arco - 14 de Septiembre, 2009, 20:21, Categoría: DEBAT CRITIC

Els mossos: un perill públic. La imatge dels mossos està prou desacreditada (pallisses a comissaries, càrregues injustificades contra manifestants, recerques criminals no tant espectaculars i una mossegada considerable dels impostos sense resultats apreciables en la disminució de la inseguretat ciutadana). La seva afecció a aturar als conductors en llocs perillosos fa pensar en que estan mal dirigits. Surten de l’ acadèmia o d’ on sigui amb l`eufòria del barret enlaire i perden l’ oremus de les coses més bàsiques. Per diverses vegades me'ls he topat després de corbes-bucle sortint d’ autopistes on m' han donat l' alto tard i malament. No és lloc una corba per posar-se aturar a ningú. La política actual per neutralitzar als conductors que condueixen amb excés d' alcohol els hi justifica que et facin bufar l' alcoholòmetre per mesurar l'alcohol en sang, que et fotin bronca si no ho fas prou bé, que et diguin que et posis el cinturó i l' intermitent després de molestar-te i robar-te una estona del teu temps. Pressuposen que el ciutadà és un obeïdor i els hi ha de riure les seves gràcies. Cada cop que em passa (no sóc bevedor) un cop m' he sotmès al seu entreteniment els hi dic el que en penso de la situació: que són un perill públic col·locant-se en un indret incorrecte i que per aturar un vehicle ho han de fer per raons objectives i no a la tun tun a veure qui pesquen. Resulta que amb els seu excés de zel encara que enxampin i multin a alguns que beuen massa i condueixen com uns irresponsables, també aconsegueixen que els hi tinguem una mica més de tírria cada vegada que ens sotmeten a un dels seus controls arbitraris. No ho haig de jurar els mossos em cauen fatal i així els hi dic sense cap complexe. Un em va respondre que el sentiment és reciproc. D’ accord, doncs si la gent de bona fe els hi caiem malament està per indagar que el seu escollimet de la seva feina amaga un rerefons de perversió i ganes de molestar. Oh es que em d’ ajudar a que facin la seva feina per reduir accidentabilitt I per neutralitzar els dolents! Es diu. D’ acord! però no a costa de permetre-li’s la seva burla del nostre temps. Mira, una vegada, dues, tres, aquests controls resulten anecdòtics, no passa res, els hi perdones, però quan es multipliquen i comptes que a determinades hores pots ser víctima de que et parin sense més ni més et porta a recordar com si estiguessis a països tercermundistes. Per no fer, no demanen ni disculpes per la desconfiança apriorística que suposa el control d’ alcoholèmia quan dona negatiu. Discutir-los la seva funció els posa de molt mala lluna i és clar no s’ estan de dir que tu només tens una opinió i ells tenen el mètode inapel·lable. Em penso que aquesta mena de comentar redueix la visió que es pogués tenir de que son missioners o salvaguardes de la societat. Són uns paios armats i per tant amb poder. A tot policia se l' ha d' obeir, no perque sigui policia sinó perquè és un paio armat. A Africa t' aturen nomes al veure que ets un blanc conduint per veure com et poden extorsionar, a les nostres contrades el problema no és aquest doncs la policia estàs mes controlada per l' estat ,però si volen fer una feina eficaç no es aquesta la manera. Cal reconèixer que els controls d’ alcoholèmia i una major sensibilització del tema ha reduït la mortaldat en carretera però em temo que ha incrementar el malestar de la gent de bé. D’ altra banda ha reduït els bancs d’ òrgans per trasplantament. La vida és el mes sagrat i se l’ ha de protegir, també les instal·lacions i mobiliari urbà perque els carallots irrespectuosos ho facin malbé, però parar per parar és un criteri impugnable. Si voleu aturar-nos feu-ho correcta i justificadament, en cas contrari cada vegada hi haurà més gent que us dirà el que pensa de vosaltres i la poca gracia que els hi feu. Es clar que qui apunta a fer de policia uniformat com ofici ja ha de tenir ben poca cosa al cap per no dedicar la seva vida a una millor causa. Això no treu que hi hagi gent maca, o diré molt maca, que triï aquesta feina una temporada de la seva vida mentre es promociona, La majoria s’ hi estanca. El gran problema de fons es que no hi ha auto moderació. A una societat amb gent responsable i madura la policia s’ estingiría i tot el que gasta aquesta societat pel seu sou i equipament es podria reinvertir en coses millors i més cultes. Metre això no arriba, molt em temo que qui s’ autorregula en la vida cívica tindrà que suportar les interrupcions d’ aquest personal que ens ajuda ben poc a la majoria, malgrat la demanda insistent de més seguretat ciutadana, Ja sabem que el problema de l' alcohol genera molta accidentabilidad però el seu control no passa per empipar per repetit als conductors innocents i molt mes fent l' stop a 10 metros de distancia a una marxa de 35 kms a 40 kms hora. Qualsevol uniformat que s' erigeix amb imperi de la llei es algú per mantenir-lo a distància. Un policia, sigui quin sigui el nom i pari on pari es perfectament reconegut pel fet de ser un servent del sistema. Li diuen que posi el lloc de control a un lloc incorrecte i perillós per la circulació i el posen, li diuen que colpegi i colpeja, li diuen que dispari i dispara. No ens enganyarem en aquest punt. La sort de tenir policies mes controlades per estats no corruptes o al menys no sistemàticament corruptes ens dona motius per celebrar-ho però convertir a cada viatger nocturn en sospitós i parar-lo i fer-li perdre un preciós temps de la seva vida per entretenir la jornada dels seus controladors és inacceptable. Personalment la policia no m' ha ajudat mai en res i això també els hi faig saber. Quan he presentat denúncies per robatoris que he patit no m' han ajudat a recuperar les meves pertinences, quan m' han parat injustificadament no els hi he rigut cap gràcia. Ni els saludo en l’ stop ni quan em toca marxar però sí els hi engego el que opino de la seva forma de control. Un conductor aturat pel fet de que circuli de matinada tot sospitant que bé d' una farra i col·locat fins el cul, pot sospitar inversament de la capacitat dels polis que l' aturen. Ja els hi convé que notin el menyspreu del ciutadà entrebancat per ells. Col,laborar amb la policia? No, evidentment que no. Per la mateixa lògica de que ella desconfia de la societat en ple, la societat en ple pot desconfiar d' ella en particular. La política de control moderna passa per invertir amb mes places policíaques i mes dotació per la repressió. El món no para de veure créixer els seus efectius pel control i en canvi la perillositat augmenta. Sovint hi ha noticies de policies implicats en crims o en comportaments no deontològics. Tot i així a una bona part d' Europa es predictible el seu comportament bàsicament deferent. Això no treu que siguin realment empipadors quan et paren sense justificació i el control d' alcoholèmia es una d' aquestes aturades. Com a conductor per la mateixa raó que un pasma desconfia de mi i pressuposa que jo he begut jo desconfio d' ell, pot ser qualsevol cosa, també un drogat que no sap el que es fa.. No es correcte que a un lloc en plena foscor deixin el seu corro tertulià per parar el primer que passa perque estan avorrits. No crec que es mereixin ni la salutació. Per no tenir no posen ni un preavís de stop de la seva presència. Per si no queda prou clara l’ objecció s’ ha de dir com son prou rutinaris se’ls preveu i els conductors beguts ja coneixen rutes alternatives per no ensopegar-se’ls. S’ha de tenir una psicologia de personalitat especial per escollir aquest ofici i molt estomac per aguantar les mirades de menyspreu que reben dels ciutadans molestats.

Ferramenta als narius

Por Nestor Estebenz - 14 de Septiembre, 2009, 19:42, Categoría: ENSOPEGADES

Un noi amb ferramenta als narius i territori adjacent Tàrrega 3 sep 2009

Estava llegint tranquil·lament a un banc de fusta junt al canal del riu  d’ Ondarra al seu pas per   Tàrrega. Estava ben ficat a la lectura d un llibre tant mes interessant quan em faltaven poques pagines per acabar-lo.  quan rere meu un parell de nois d’ aquests que donen el perfil curricular de gambers dins dels topics que no fallen,  feien una baralla amb cartons agafats  de la pila de capses deixades al costat del container Un d ells va tenir la mala ocurrència de tocar-me al cap quan volia atacar a l¡ altre  Els hI vaig dir que anessin fer jocs de nens a una altra banda. Un d’ells va demandar disculpes per l’ altra que era el que em va tocar.  Jo. vaig dir que en tot un cas li tocava al referit  demanar-les. Aquest es va repensar a distancia el que els hi havia dit o potser  la paraula nen no li entrava en el seu vocabulari que jo li pressuposava escàs. Va venir i es va seure al meu costat fent un posat de cínic, d’ aquests que es pentinen amb un somriure falsari abans d’ apunyalar a les seves víctimes  i va pretendre una disculpa. No li vaig concedir però sí li vaig dir que encara que estava ebri podia entendre que a la vida podia fer dues coses formar part de la brutícia o de la neteja. Va voler al·legar que el cartró  ja estava al terra mentre  plantava una escopinada al costat del meu peu. Vaig prendre distancia. Era quelcom personal:  el nano a part de tenir un aspecte de eixelebrat  fent del peircing un mostrari de ferreteria al seu rostre pels nassos i les seies, tractant de cridar l atenció a favor d’una cara poc afavorida per la seva  fisiología natural, feia pudor. Feia una pudor immensa. Un d’ aquests individus el deixes passar pel carrer si te’ l trobes i ni te’ l mires ni t’ atures, però  quan se t’ apropa la seva flaire és ofensiva al sistema perceptiu. No hi havia res que parlar amb un poncella com aquell. Després de fer-li entendre que preferia continuar amb la companyia del meu llibre que no amb la seva, va marxar tot cridant que ell era mes intel.ligent del que jo em podia creure. Sí, d'això havíem estat parlant: de la seva intel·ligència. No em vaig distreure i no vaig considerar el següent punt: que li passa a la gent que fa tots els esforços per dedicar una vida de perdulari a la irrentabilidad i la des educació que necessiten ser reconeguts com paios intel·ligents?   

Uns minuts després deuria  rumiar que no podia deixar les coses tal com estaven i  va venir a buscar  mes gresca . Va seure al meu costat tocant-me fent-se el milhomes. Vaig prendre distancia i  vaig posar la meva motxilla entre el seu cos i el meu. Em  va dir  que no li agradaria arribar a tenir la meva edat i ser com jo, li vaig reposar que no patis ja que segur que a la meva edat no  hi arribaria pas. Una nana de la seva colla amb el mateix tipus d’ estètica però sense ferralla o menys va venir-li al rere. Li vaig dir enduta’ l. La nena va dir que no em passés, com si jo fora qui teia interès en tenir tractes amb l’ un o amb l’ altre,  El nano va marxar tot tirant-me una segona escopinada aquesta vegada provocativament com avisant-me de que  la tercera  me la ficaria sobre el cos. Vaig continuar amb la meva lectura i aquella escòria no va tornar aparèixer. 

Sóc un home de pau però en aquest tipus de moments em pregunto perque ho sóc. Be, tinc un petit inventari de respostes molt enraonades. 1. Perquè la violència genera violència como diuen totes les teories. 2on, perque canviar-li la cara a algú envermellint-la per  trencar-li el nas, tot posant a perdre l’ aparador de la ferreteria,  dona un mal aspecte per  observadors i vianants de pas que nomes veuen que dos es barallen sense saber el perque donant un trist exemple de la condició humana. 3r, perque jo no he fet cap curs d’ arts marcials (cosa que aconsello fer pels temps que corren) i puc sortir mal parat si li clavo una cleca a algú que s ho mereix. 4t, perque un no pot respondre a la provocació  per una ètica principista, però, ja ho sé, poc pràctica, i  castigar in situ d una forma  precisa a qui s ho mereix. Enlloc de permetre’ m la visceralitat reactiva, callo i observo. Ser que la psicologia del maltratador de la tranquil·litat ja té el karma assegurat i al seu degut moment rebrà els cops pertinents.  En aquests moments es quan es pensa d’ anar a buscar el guàrdia de la porra (el guàrdia de la porra es un paio que porta la porra enlloc de portar-la tu a la butxaca i que suposadament esta preparat per reduir a un malparit) que es simbòlicament el guant de boxa.

En aquestes situacions les possibilitats d’ explicacions són escasses, i tot el que es pot fer es pedagogia revolucionaria predicant amb l’ exemple. No pots enviar un sos al equipo A perque vinguí amb el teu auxili però la veritat es que hi ha gent que no té nivell per entendre res i té els nombres per provar que passa quan la seva mala llet li porta a desencadenar  la violència que generen.

 Mentre ningú no es fica amb tu no passa res. La pràctica social de la indiferència massiva està ben assentada. Es una pena per la falta de comunicació que suposa però encara es mes pena quan un nano treu la navalla de matar al metro perquè un altre pensa de manera diferent o quan un es creu que el carrer es seu i les demes li tenim que riure les seves gracies de borratxo.  Actualment cridar l’ atenció d’ algú es un acte heroic, en tens  prou en dir: això no es fa perque heretis  per balanç al final de la jornada un enemic més. Els enemics si estan a distancia i no els tornes a veure tampoc fan nosa i et deixen una experiència de saber extra a part d’una referència anecdotaria que emplena una estona d’ avorriment. On anirà a parar el món? On ha hi és. Estem a la parada final. La persona humana sembla haver desaparegut o ha vist minvar els seus efectius poderosament. Hi ha personal de carrer que se li assembla. Però ¡atenció! És una enganyifa. En les sales cinematogràfiques les pel·lícules fan el que no es fa al carrer. Sempre hi ha guions amb  intervencions compensadores per la justícia puntual.  Que  el nano d’ aquesta historia no hagués un parell d hòsties ben donades a algun moment de la seva impertinència nomes va ser qüestió de sort. Jo no em dedico a aquests afers i no em dedico a colpejar a ningú, això no treu que estic convençut que  li haguessin anat força bé. Remullar-se en el riu al costat del ànecs però sobre tot per fer companyia a les rates li podia haver  anat bé per la seva ressaca i per fer noves reconexions en el seu còrtex. Jo o tenia la força ni les ganes per tirar-lo daltabaix. D’altra banda les autodefenses sempre són interpretables. Al final si la persona molestada es la que fa de veritat mal al maltratador se’ n du les de perdre. Mai saps amb qui et pots topar. I un ha d estar alerta de que el darrer borinot amb qui tingui la mala sort de trobar-se igual que la trepitjada d’ una tifa de gos es això molt mala sort. No pots permetre que l’últim desgraciat et desmunti el dia i encara menys la vida perque a la picabaralla física l’ empenta que li tonguis l’ ajudi a canviar de barri.

Tenim una qüestió de política coexistencial pràctica. La de compartir espais i moments amb impresentables. Tot el que pots fer si les coincidències et porten a tenir que suportar a un bandarra és passar d’ ell l abans possible.

En el contexte d’una ciutat que anualment reuneix gent de moltes bandes, que per uns dies envaeixen els carrers per aplaudir en massa espectacles distrets, una bona colla porta el mostrari de ferreteria. No passa res mentre tothom sàpiga comportar-se, no vomiti pels carrers i no molesti al veí. Si permets que un deseducat et prengui el número li estàs permetent de pas que vagi d’ aquest pal amb altre gent. No cal portar ferros a la cara i als mugrons per fitxar com imbècil. La moda, aquesta, no predetermina allò altre. Però a jutjar pel nano, a dues generacions de distancia de la meva, el pírcings i pentinats de mohicans d’ ara no asseguren cap intel·ligència crítica extra. Potser la gent dels cabells llargs d’ abans tenia mes coses a proposar, fent comunes i participant del moviment antibel·licista. Deixem-nos de comparances. Els fets s’ han de valorar com coses concretes i responsabilitzar als seus actors pels seus actes. Tampoc la topada amb el borratxo en qüestió (un borratxo mes dels que et trobes pels carrers del món i que et toca depreciar-los)vol dir que tots els de la seva edat no sàpiguen beure o es dediquin anar pel carrer com trompes que no s’ aguanten drets. Des d’ aquí al meu condol als pares que el tinguin que aguantar.

 

Blog alojado en ZoomBlog.com