El Blog

 
 

Calendario

<<   Mayo 2009  >>
LMMiJVSD
        1 2 3
4 5 6 7 8 9 10
11 12 13 14 15 16 17
18 19 20 21 22 23 24
25 26 27 28 29 30 31

Sindicación

Alojado en
ZoomBlog
 

23 de Mayo, 2009

Guerra Social

Por Nestor Estebenz - 23 de Mayo, 2009, 17:58, Categoría: Las PAREDES HABLANTES

 

Guerra Social.  NEstebenz

Pintada nítida acompañada de una estrella de cinc puntas metida dentro de un círculo. El vocablo guerra va más allá de su definición originaria y el acompañamiento de social, apunta a que hay una  guerra que no es la de las trincheras de los campos de batalla o la de los balazos en los territorios comanches. Guerra social es un grito de angustia. Es tanto como una declaración contra el orden impuesto de las cosas. Es el grito del débil contra la complejidad de un mundo que no es el suyo. Es el reclamo por un movimiento de límites inciertos y de perspectiva histórica desconocida. Posiblemente, una propuesta para un compromiso de por vida para cambiar la sociedad. Es una consigna cualitativamente más densa y compleja de las que citan expresamente la oposición al sistema capitalista o al estado. Esta es una convocatoria a la guerra contra la esencia de la sociedad misma, que no hay que confundir, con que sea contra toda la gente que la integra.

Es una consigna arriesgada de difícil comprensión para la mayoría de la gente. Enarbola un texto para iniciados y el logo que lo acompaña es el sello de una autoría que posiblemente se explicará en otros soportes y con prosas exhaustivas. Por lo que hace al viandante que se la encuentra mientras pasa por su lado o al vecino  de la pared en la que cuelga, el texto da que pensar: ¡Ah! ¿Entonces los malos ya no son los patronos, el gobierno o los imperialistas; es la sociedad? La guerra social es la guerra cotidiana contra las actitudes que regeneran los juegos de poder y las jerarquías que nos sojuzgan privándonos de la libertad. La consigna es lo suficientemente ambigua como para que pueda estar en manos también de pacifistas que estén en contra de otras guerras imperialistas o inter-étnicas, porque esta  consigna habla de una guerra contra una manera social de expresarse la colectividad humana. Las estrellas apuntan a una gremialidad patriótica o nacionalista y el círculo a una cierta acracia.

Prou sang per petroli

Por JesRICART - 23 de Mayo, 2009, 17:54, Categoría: Las PAREDES HABLANTES

Prou sang  per petroli   JesRICART

No més sang x petroli!”          

Junt al llaç negre sobre fons blanc a una de les persianes de les parades de paret al mercat d´Hostafranchs a la carretera/carrer de Sans.

És el crit de Prou sang per petroli. Mentre llevar la sang es perdre la vida, quedar-se el món occidental sense petroli es obligar-nos a canviar de plantejament existencial i continuar amb la cerca d’energies alternatives eficaces.

Per tothom que hi pensi una mica és prou clar que els EEUU se les empesquen per justificar les seves atrocitats per tot arreu. els seus incondicionals encara paren oïda en els seus arguments farcits de mentides i intoxicacions informatives perque ens posem des de la banda del seu punt de vita. La veritat és que és un país que arrossega al món sencer al caos amb els seus ultimàtum de coalicions i la seva destroça sistemàtica dels recursos de les zones que militaritza.

Aquesta és una consigna  que té volada per rato. Diu prou clar la mena de transacció macabra que està amagada sota el conflicte bèl·lic a Irak. És el punt número ú de reflexió i el que permet centrar l’atenció en el tema en lloc d’embardissar-se amb els arguments de distracció i decoratius que acompanyen les justificacions imperialistes contra la pau dels pobles.

Canviar el Paradigma

Por N.EstebenzNogal - 23 de Mayo, 2009, 17:47, Categoría: Las PAREDES HABLANTES

Canviar el paradigma. Nestor Estebenz Nogal

Ens trauran de la crisi aquells que ens hi van ficar? Ens pregunten uns cartells vermells del PSC ajuntant unes fotografies d’ unes lletges cares dels suposats instigadors d’ ella. No, és clar que no ens hi trauran, però hem de suposar que els autors de la pregunta sí ho faran? No es pot caure en la fal·lera de tal suposició. Pel que fa als paios i magnataris d’ estats que van pel món enfotent-se de la veritat i de la societat internacional el menys que haurien de rebre és l’ escarment del repudi judicial i social. No és el cas. L’ Asnar continua tenint tots els seus nassos de passejar-se pel món sense que ningú l’ escupi a la cara. Hi ha un procés en la seva contra a partir d’ una demanda del PCE que està per veure fins on poetarà. O és l’únic que s hauria d’ encausar. En Bush, ha deixat de ser noticia actual i s’ ha pre jubilat segur que està sa i estalvi amb una bona paga i amb el deure patriota complert després d’e transgredir els drets humanes. Se l’ hauria de jutjar. La llista es pot engrandir tant que el tribunals encara es col·lapsarien mes per la feina que ja tenen. Els malvats van pel món com salva pàtries quan son, de fet, la reencarnació del mal i els pocavergonyes ens fan tenir vergonya de que hi hagi humans com ells.  El problema de la legislació internacional es que no hi ha jurisprudència o prou jurisprudència en jutjar i condemnar als poderosos que s’ ha burlat de la gent. Saben que tenen el do de la impunitat. Però la crisi no es el resultat d’ un grapat de sociòpates que s’ ha posat d’ acord en fer-nos la guitza a tots el demés, fent de piròmans intencionats de l’ economia. Es el resultat de quelcom més complexe en el que hi està implicada la immensa majoria de la població que forma part del joc econòmic, productiu i consumista.

La crisi ho és, per partida doble, de les gents i del sistema. A l’ anàlisi econòmic s’ oblida que al parlar de crisi estructural les estructures socials no venen donades per decret sobrenatural o per decisions naturals, per forts que siguin els condicionants de la natura i de les geografies i per molt que alguns encara creguin e voluntats de déus, sinó per les eleccions humanes, pels modus d’ organització del treball i d’ explotació dels recursos, per la dialèctica mai resolta de l’ amo i l’ esclau a tots els models socials experimentats i coneguts fins ara.

 El paradigma dominant en tot el que es connex d’ historia capitalista es el de la societat de l’ ambició, potser aquesta ambició la van industrialitzar els primer grans especuladors i get sense ètica ni escrúpols però es va anar generalitzant tant que es difícil trobar un individu social carent d’ ambició, atribut amb el que ampara una pila de conductes que rallen la falta de dignitat. La crisi que s’ expressa en termes econòmics (menys treball i menys diner circulant) no només és la conseqüència d’ una sèrie de codis, estratificacions socials, grups rivals sinó també d’ una filosofia comuna dominant: la de fer un societat recarregada de superfluïtats. La majoria de gent diu: “si no ho faig jo ho farà un altre” i amb aquesta màxima s’ autodisculpa en el que sigui. La societat creix, entenent per creixement s’ auto multiplica pel mimetisme que impera sense fer una depuració de les seves equivocacions cabdals. Per la gent que es dedica a la política, hi juga o s’ hi professionalitza, en particular si es escollida per la via de la votació però també per la del consentiment el primer el que s’ enfronta és a fer una gestió política que sigui popular, això es tant com que es supediti a les inèrcies socials dominants. No fer-ho significarà perdre el favor del vot. El equip governamental d’ una ciutat moderna recarregada de contaminació i de cotxes que reguli l’ accessibilitat del transit rodat a una ampla zona cèntrica s`arrisca a que no torni a ser escollit en el càrrec. La societat és la que és perque la gent és la que és. Els dirigents politics que tenen una temporalitat en el càrrec de dirigir o d’ intentar-ho tenint en compta tots els factors pels que son condicionats al que s’ enfronten per damunt de tot no és tant als partits rivals com a la societat en el seu conjunt en una reclamació que no fa ningú: el canvi de paradigma, una nova mentalitat per viure tot simplificant els recursos enlloc de continuar-los expol.liat a dojo. Quant dintre d’uns segles es parli dels segles XX i XXI no entendran que les generacions d’ aquests ens ho haguem muntat tan malament per viure de la pitjor manera quan haguéssim pogut fer del planeta un paradís, tan per reduir  l'explotació humana, les guerres com per un canvi de fonts energètiques. A la història de la ciència s’ ha sabut que coses descobertes molt abans van passar sense ser recollides fins molt després, també vé passant amb la tecnologia. Encara més amb la filosofia. Hi ha pensades formidables des de l’ antiguitat en quant a viure amb felicitat que es demoren. La felicitat que es el mes barat i menys problemàtic és un camp a complicar pel sistema per la sola raó que la felicitat no genera dividends crematístics. El sistema vol problemes, malalties, patiments, enrenous, tot el que sigui negatiu quan més millor per proposar fórmules miraculoses per resoldreu.

La gent malèvola que supedita la força de treball i ridiculitza l’ intel·ligència humana per fer imperar la seva força bruta i els seus interessos privats per perpetuar un món d’ espant s’ ho poden permetre perque no els hi falta els còmplices que els recolzen. Cap dictador hauria  triunfat mai sense lloctintents, soldats i gent que els hi pagues les seves follies megalomaiaques.

No, els que es van burlar de la societat i van permetre que tota una oligarquia es beneficies sense control no ens treuran de la crisi però la socialdemocràcia tampoc ho fàra. El mateix mercat, sense haver impugnat el principis de la irracionalitat capitalista s’ anirà refent sense que des del poder es discuteixi una forma de vida de mentida, estructurada pel negoci de l’ ambició. Les mides anticrisi no son les de repotenciar empreses a ultrança per generar u creixement de l’ ocupacio assalariada (hi va un periode en que Espanya va ser el país que mes llocs de treball creava d’ Europa també es llogic que l’ acció del p’edul coloqui ara el país com el que mes llocs de trballs inflats, es a dir superflus, estifgui perdent. El que no es diu es que els 4millions d’ aturats actuals cami dels 4 i mig, en uan bona part gent d’  altres latituts geogràfiques, ha sobraven en gran part abans de que es creexxin. Tot el que farà l’ atur el que tanta por té la gent es borrar al país de la llista dels paradissos socials cobdiciats. No ho es, tampoo ho era. Els africans que el venien a buscar creuant el mar, encara que tard s’ han enterat de la crisi i ja porten un mes i pico sense enviar pateres. No deixa de ser una solució provisional d’ un dels problemes del país dels darrers anys, l entrada d’ il.legals amb les consequents despeses per tot l’ estat que això suposava sense ajudar a Africa en la solucio dels seus propis problemes al perdre quantiosa força de treball.

Lamentablement la discussió que es fa contra la crisi es economicista o política, raramente ideològica i encara menys filosófica. Aquesta crisi es resoldràs, sens dubta. La gent l’ oblidarà i tornarà a votar als mes responsables d’ ella. Aquest és el problema, el no apreentatge de l’ expèripencia històrica Si tenim en compta que als USA un 35% de la ciutadania estaba d’ acord amb la pràctica il.legal de la tortura dels detinguts pels seus soldats a l’ estranger després de la publicació de les fotos dels torturats es pot entendre tot. La gent no aprén, l’ evolució es una praula, un artefacte verbal que no demostra el seu significat. No, el PSC no resoldrà aquesta crisi, els partits socialdemòcrates arreu d’ Europa també en son responsables d’ ella.

Blog alojado en ZoomBlog.com