El Blog

 
 

Calendario

<<   Febrero 2009  >>
LMMiJVSD
            1
2 3 4 5 6 7 8
9 10 11 12 13 14 15
16 17 18 19 20 21 22
23 24 25 26 27 28  

Sindicación

Alojado en
ZoomBlog
 

2 de Febrero, 2009

¿Signar les pròpies conviccions?

Por JesRICART - 2 de Febrero, 2009, 14:12, Categoría: DEBAT CRITIC

Què significa això de signar per una esquerra anticapitalista?. Algun dia algu em sorprendrà demanant-me que signi a una llista per declarar-me un ésser humà. Ser d' esquerres o tenir una filosofia de vida de lluita i anticapitalista no precisa de cap declaració ni signatura formal. Si ho ets, ho ets i put i si no ho ets posar el teu nom al costat d' una llista de oms que es declari antisistema és totalment irrellevant, pura paperassa. Més aviat qui la demana s' auto desacredita com persona contraria a una societat fonamentada en mentides i absurds contribuint una mica amb la seva: la parafernàlia de la protesta còmoda i formal de la signatura. No seria millor deixar de costat tantes signatures i escriure més els sentiments. La protesta de veritat no es la dirigida contra el sistema en abstracte o contra els governs en concret sinó la que cada subjecte ha de fer contra ell mateix, contra el seu policia intern, i contra la seva visió de control i d`especulació del seu voltant. Demanar subscriure una idea o una visió de la història social es tant como no entendre el significat de l' elaboració de les idees.

L' extinció de l 'esquerra europea (de les diferents versions d' esquerra, s' ha de dir) no va ésser conseqüència de la gran repressió de les forces del ordre instaurat en la seva contra sinó de les seves mateixes dissensions i contradiccions internes. Revisant el que ha fet i fans consistoris en mans d’ IC  es pot deduir el que es pot esperar d’una Esquerra en el rol de la gestió  pública. D’ altra banda la semàntica, utilitzada i útil fins els segle passat ja no ens serveix en aquest. La divisòria esquerra/dreta  té el mateix sentit, és a dir poc sentit, que a qualsevol altra bifurcació dicotòmica basada en la pensa mínima: blanc/negra, aigua/secà, mar/muntanya, bo/dolent, creient/ateu, amor/odi… La lògica indeterminista no ha fet evolucionar massa la cultura humana. Moviments històrics, aparentment unitaris, (el d’ ara per citar el que està e boga en contra de la globalització) son miratges dels que sortirà fillols antagonistes en tant que tota posició anti és unificadora fins el moment en que ha de concretar posicions pro. No deixa de ser curiós que l’ alter mundial isme cotiuï sense concretar formes de vida socials noves. El segle XIX, al menys va anar més lluny intentant concretar encara que fora a petita escala i amb fallida projectes socialistes. El XX, en lloc de fer-ho va concretar relleus de poder que amb el temps van ser tan classistes o pitjors com els anteriors als que havien enderrocat.

El fracàs de l’ esquerra segons la noció divisòria clàssica es total. Es pot parlar de governamentals i oponents, de conservadorisme partidari d’ un estatus i de qui el vol canviar, però la paraula esquerra es tant confusionista com qualsevol altre que ha estat desvirtuada del seu contingut original. No contribueix gaire al seu rescat proposar signatures o afiliacions a una idea genèrica d’ ella. Les conviccions per altra banda no necessita la signatura. Les signatures es reserven per acreditar la pròpia identitat en documents  que testimonien fets i es transaccions de coses. La signatura per les pròpies conviccions es un immens absurd. Absurd lligat a la necessitat de tenir un caret d’ afil.liació a un partit o a un moviment. Tot remet a quelcom més greu: l’ elevada desconfiança reiant que s’ esté a qui ecessitar recordar el seu programa posat el seu om a una llista. Algun dia resultarà que millons de persones signaran en contra de la fam, de les guerres, de l’ atur, dels cònsuls de la por i de cada govern de torn i objectivamet kles situacions continuaran sense ser superades. Demaar la signatura per una idea global desacredita la mateixa idea que no la sap concretar en formes reividicatives eficaces. Davant dels mals d’ especie, els mals d cultura, els mals de la política i els de l’ ecoomia, no es pot obviar la perduració d’ un mal constitutiu de l’ àima humana. L’ animal humà no es la víctima del seu congénere tant com d’ ell mateix per permetre’ s enrolar-se a una existència miserable pel que fa a conductes i actuacions. Una signatura de quan en quan per les millors causes  no treu del seu pou de foscor al sotasignant. La lluita crucial de l’ ésser humà o es tant contra el sistema capitalista com la lluita per la vida digna sigui quin sigui el sistema e el que resideixi. Sovint des de l’ anticapitalisme es creia implícitament en la tesi de que els individus eren innocents i el sistema era el culpable, tot disculpant a uns i contraatacant a lo altra e tota la seva abstracció. El sistema es tot aquell que té uns poders que l’ instauren o el continuen i unes multituds que el consenteixen. Cada vegada que un ciutadà accepta una espurna d’ hipocresia en la comunicació i d’ atac dels valors és còmplice d’ aquest sistema, per molt que es dediqui a recollir signatures pel que sigui amb la propaganda de torn del moment.

Això treu de damunt de la taula i d’ una espolsada el punt de l’ agitació clàssica en els temes  de l’ ordre del dia. La figura de l’ agitador proposant contínuament el que se sap o és de domini públic té un caire ridícul. Contribueix a fer propostes de política pública per calmar consciències enlloc d’ ajudar a evolucionar cap a formes de vida excelses. La paradoxa d’ un tipus de moviment social és que reconsolida indirectament el món que pretén caviar al no posar en marxa formes alternatives de vida (que ha sigut de les idees comunalistes per superar la propietat privada? On són les temptatives de superació de les parelles tancades e formes matrimonials i de les famílies com unitats econòmiques de consum? A on anat ha parar els conceptes d’ unitat i fronts comuns per minimitzar i reduir els poders ancestrals que tenen a les societats empantanades amb les vergonyes del passat que segueixen sense reconèixer?). Què fer doncs, deixar de denunciar o criticar els errors de sistema? No, continuar amb formes més efectives. Potser tot es redueix a la següent tesi: actuar d’ acord a com es pensa i fer-ho encara que el veí del sota (que representaria la part protagonista de les anomenades condicions objectives) no ho entengui.

Ben mirat, els moviments socials  que reclamen solucions no deixa de ser el gemec infantil que demana el tiberi del pit de la mare perque no se l procurar ella mateix. Hi ha una gran diferencia: els moviments reivindicatius s’ emplenen d’ adults que poden posar-se a treballar per solucions concretes. Quines? Les de caviar les formes de vida, relacions humanes i afectives, relacions amb la propietat, des de baix, des del terra social, i no esperar a que li vingui el biberó des de dalt.

Els continuistes del vell model conceptual d’ esquerra encara no s’ han adonat de quelcom  pitjor: el de presentar la imaginaria força del seu moviment com  una solució de força a escala planetària. El segle XX va demostrar la mentida d’ això. El turisme polític que s’ exercita, tan el solidari estenen els valors dels blancs a Asia i Àfrica i Amèrica llatina així com les convocatòries episòdiques (la del fòrum social paral·lel al de Davos) no passen de reclamar les solucions als poders establerts que han declarat de mil maneres no volguer-les donar. No estem  d’ acord amb l’ imperi del sistema capitalista, doncs molt bé, creem una societat d’ acord a un altre model comunitari, cogestionari. A on? A n espai geogràfic on se'ns permeti. Amb tots els diners que els manifestants dediquen/m a anar a una manifestació i un altre bé es podria comprar terres a l’ Amazònia o al sud de Xile o Argentina i crear un model de vida alternatiu per demostrar –se els seus habitants (si aquesta demostració fora possible) i al mon sencer la possibilitat d’ una vida de producció, creació, consum i recreació diferent al estrès mundà del model actual. Fins aquí el somni, per tant la hipòtesis. Hi ha un problema no menor d’ un projecte d’ aquesta envergadura i es que a part dels cèntims i els mitjans la gent per fer una societat no capitalista son subjectes educats per ella i per crítics que siguin (siguem) estem contaminats per formes privades de vida, per orgulls insans, per patologies físiques i neurosis varies. En definitiva la condició subjectiva, la del protagonisme de l’ acció d’ un nou tipus d’ esser humana, no està assegurada. A la illa deshabitada de la Polinèsia on anéssim a ubicar una nova Icària, una bola de profecies ens diria, que els problemes essencials de l’ esser humà, els de la privacitat del territori, els de les pors i prevencions enfront a l’ altre reapareixerien. Ho van fer en la relació entre el famós personatge de Daniel Defoe i l'altre menys famós com el nadiu però amb una simbologia no menor. La dialèctica de Robinson i Viernes ha reaperescut a altres llocs  que van començar amb molta il·lusió (Crhistiania a Kobehavn o Auroville a la India).

Es pot conjecturar que si el moviment social es permanentiza com moviment de protesta i no passa a l’ acció  en de les construcció de noves formes de vida (la negació al consum d’ apartaments i la compra col·lectiva de terres i cases de veritat ton instaurar formes solidaries, cooperats i més efectives de desenvolupament)es perque aquell mateix moviment disculpa als seus participants de fer quelcom més que donar la tabarra i perque en el fons sospita de la seva incapacitat individual en engendrar un nou model convivencial.

 

Blog alojado en ZoomBlog.com