El Blog

 
 

Calendario

<<   Mayo 2008  >>
LMMiJVSD
      1 2 3 4
5 6 7 8 9 10 11
12 13 14 15 16 17 18
19 20 21 22 23 24 25
26 27 28 29 30 31  

Sindicación

Alojado en
ZoomBlog
 

Govern Local i Ciutat Maca

Por Nestor Estebenz - 6 de Mayo, 2008, 14:39, Categoría: CALIDADdeVIDA

La ciutat maca és la que manté  una ratio lógica entre quantitat poblacional, espai d’ esbarjo, espai d’ industria, alçaria  i concentracio dels edificis, vies de desplaçament i peatonals, equipaments infraestructurals  i comportament  cívic.

A part de la cultura, les inercies tradicionals, la psicología popular i les classes socials cada govern local té bastant a veure amb la qualitat de la vida comunitaria. Dels ajuntaments se’ ls exigeix la transparència pressupostària i seguir amb el programa de millores urbanistiques pendents, rarament s’ espera d’ ells campanyes de sensibilització i reeducacionals dirigides a la ciutadania. De tant en tant es treuen slogans decissius com el de Barcelona posa’t maca per fer la remodelacio de façanes..erò el benestar d’ una societat local depèn abans que res de la pauta pacifica dominant entre la gent que la composa. Azixò que en diem tarannà és crucial pel bon viure i el bon estar. Hi ha ciutats,les menys,  del mon que només arribar-hi el primer dia s’ experimenta una energia diferent, una deferencia, una actitud acollidora en vers el foraster; a la majoria d’ elles s’ experimenta com el personal va capficat, mira al terra, no es mira els ulls, practica la gelidesa, conviu en el silenci permanent entre desconeguts. Sens dubta no vivim en el millor dels mons posibles, però no sols per la falta de justicia, de treball per tothom, d’ igualtat social o de més cultura, sino per la manera blindada en que viu el la gent. La pitjor de les pors es viure amb por. La gent es predominantment infeliç. Qui cregui el contrari, qui sigui completament feliç, que em lapidi amb la primera pedra.

En canvi una ciutat és abans que res un lloc de confluencia comunitaria que comparteix espai, aire i recursos. Un lloc de coincidencies en el que les conductes respectives ens serveixen de model o pel contrari de retret si no ajuden a la tranquil.litat i al desenvolupament.  L’ aire que li entra als pulmons del meu veí és el aire que també se’ m fica dins els meus. Soc el primer interessat en que respiri bé i tingui el seu cos en estat de salut impecable.  El mateix paral.lelisme es pot aplicar a qualsevol altre cosa que faci ell o que es faci.

L’ individualisme creixent es contrari a ficar-se en la vida dels demés, però un organ representatiu de tots és una altra cosa. Incidir en els habits col.lectius forma part de les tasques de govern. De fet, no hi ha estat que no intervingui d’ una manera o una altra en la privacía de tothom. Decretar espais de no-fum en els llocs públics, o impedir la tala descontrolada d’ arbres encara que sigui dins la propietat d’ un, o sancionar les  barbacoes  al bosc en condicions  il.licites, o multar al conductor que no dona prioritat a un pas peatonal són tantes altres maneres d’ intervindre en els hàbits personals. Podem apostar en que el futur els neoestats que ens esperen serán mes i mes interventius en les vides privades. O al menys aquesta és la previsió si la gent no s’ automodera suficientment per compta propia i deixa d’ emprenyar a la col.lectivitat amb estridencies, ampolles trencades pels carrers, deixalles tirades (doble observacio feta a una de les localitats de mainada mes benestant de Catalunya, a Castellar del Vallès), excessos de velocitat temeraria o engegant  comerços  i industrres si més no objectables quan no aberrants.

 El gran Aristótil (gran per tantes coses que va dir i se li recorden i tantes vegades que se’ l cita) va previndre sobre els mercaders i els industrials proposant que no fossin admesos en la ciutadania perqèe el seu gènere de vida era capcios i contrari a la virtut. Poc podía imaginar que els bastions vertebrants de la societat serien els uns i els altres, aquets per la organització de la producció i aquells per la seva distribució, fins el punt que el món del diner que han arribat a consolidar s’ ha convertit en el paràmetre a seguir per la majoria oblidant principis ètics i virtuts modèliques. Però el cert es que dins d’un perimetre municipal no són, no tenen perque ser, sempre les grans empreses o la gent que té mes capital la responsable de totes les malifetes.

El problema de tractar amb la ciutadania es que a part de tractar amb gent es funciona amb un concepte. Des del despatx politic es prefereix parlar d’ ell d’ una manera singular, és així que hi ha una ciutadanía, es parla del controbuient, de l´elector, es parla d´un poble, d’ una societat, o de la gent, quan en realitat tot això només son eufemismes.Un área geográfica està plena de persones, individus que es relacionen amb individus. Jo soc un individu, un resident concret ,tu/vosté que em llegeixes/llegeix ets/és un altre individu. Tenim el comú denominador de ser veins, potser aquí comença i acaba tota la nostra aventura junts dalt el planeta.Però la teva/seva vida m’ importa molt. M’ interesa la teva forma de conduir, la teva pau domèstica, que et vagin bé les coses laboral i econòmicament, la teva felicitat (encara que bé, ja ho sabem, la felicitat total l’ he discutida al paragref anterior) i la teva alegría. Prefereixo i em preocupa elteu benestar perquè també será el meu.El millor es que no es tingui que escrutar qui hi ha sota d’ una cara mustia sino que  es pugui mirar-la directament als ulls i practicar la salutació.

Un ajuntament faria una cosa extraordinaria, quasi bé revolucionaria, convidant als seus veins a l’ amabilitat, al somriure de carrer, a la conversa espontania. Un cartell que vaig portar al cotxe durant una temporada deia Smile, it’ s free. Alguna gent somreia al veure’l després tornava immediatament al seu posat murri. Un ajuntament podría editar cartells o fulletons de temporada. Proposar un slogan com aquest “saludi, carai, no li costa res” o posats a fer jornadismes, triar un dia a l’ any per practicar la conversa entre desconeguts. Consigna: sortir un diumenge el demati i no tornar a casa fins no haver parat a mitja dotzena de cociutadans els reconegui o no de vista i preocupa-se per les seves vides i garlar per mitja hora amb cada un com a mínim.Segona part de la consgina, programa de tarda: parar a uns altres que tot coneixent-los, l’ enrariment de les relacions posteriors van saturar la salutacio i tot contacte, per repassar passats i fer acudits junts.Dels duets televisats d’ en  Barril i Oller se’ n podrien treure moltes de propostes divertides per reconfigurar el tarannà a la catalana una mica foslitizat.  Si, si ja sabem que aquesta mena de consignes no son politiques. Només son divertides.La política parla de quotes de poder i aquí parlem nomes de quotes de comunicación. Colouche em donaria un copet a l’ esquena i em prestaría el seu plumero per compartir-lo si volgues anar més enllà amb aquesta digressió. 

 

Des del moment en que una ciutat és la suma dialéctica i contradictòria de tots els ciutadans que l’ habitem (també dels que no l’ habiten i li donen ordres des d’ afora per  impsoar plans externs que a vegades entren en contradicció amb la naturalesa apaivagada d’ aquella comunitat) el govern local té, o hauria de tenir més, la potestat de fer propostes correctores d’ hàbits insalubres: des de conduir vehicles per raons superflues per l’ interior urbà a aixecar edificis massa alts.  La ciutat maca  és l’ espai hábitat ajardinat que permet molts indrets per la comunicació, la passejada, el joc, el relax y la diversio autogestionaria. No te perque ser ni la ciutat més industriosa, ni la que tingui més vies comercials. Epicur ja va demostrar que la riquesa no passa tant per tenir més com per necessitar menys. El que necessiten el veinats és pau i tranquil.litat, tornar a l’àgora i no esperar a estar jubilats per fer-ho, tornar a la conversa, a la pau de carrer, a la comunicació i deixar-se de pamplines infantilistes sobre el progres, el creixement econòmic que acostuma a escarmentar-nos amb pujades d’ impostos que no es converteixen necessariament amb més arbres o més bancs per seure a lav ia publica o menys fum ambiental. Curiosament el gaudi ecològic no necessita tan pressupost sinó canvi d’ habits. A un país la primera ciutat revolucionaria no seria/será la que mes barricades i manifestacions de protesta faci al carrer sinò la que millor s’ho monti reduint accidentabilitat, malaltia, atur i també tristesa, pors, malallet, parametres aquests ultims que també haurien de sortir a les estadistiques oficials per immesurables que puguin ser.

La ciutat maca és cosa de tots els seus ciutadans però també del gover electe que se li escola a vegades l’ energia al bolguer-se perpetuar-se com a tal enlloc de fer contribucions estables que quedin pel futur encara que vagin una mica en contra de les cegueses de part del cens electoral.

Blog alojado en ZoomBlog.com