ENTREVECINOS

Moltes converses sobre incivisme conclouen en  que cal més educació per previndre un millor futur.  Tot i així quan es posa el dit en la nafra senyalant

 comportaments poc educats, sigui l’aparcament en doble fila dels pares davant els col·legis a les hores d’entrada i sortida de la mainada  o qualsevol altre detall semblant dels errors dels adults davant dels seus fills,  sempre hi ha algú que creu que t’has passat per la banda de la rigidesa. Resulta que dels detalls petits es desprenen grans conclusions i l’educació no es quelcom que comença i acaba a l’aula sinó que continua en tot moment i amb tots els fets de la vida. De fet, la font d’aprenentatge principal de la criaturada és el mimetisme en vers a les conductes dels principals adults pels que està rodejada.

 Reclamem un món just amb el respecte als valors fonamentals però quan posem la mirada en detalls quotidians nefasts o impertinents sempre t’ensopegues en qui li treu importància al detall i prefereix silenciar-lo (potser perquè els seus propis costums incívics el porta a tolerar els dels altres?). Fiquem cullerada a la qüestió de tolerància-intolerància en relació a educació. Proposo una fórmula: la tolerància és tan més possible quant mes educades són les persones i menys practicable quan menys educades estan. Sembla senzill d’entendre. Hi ha conductes que tenen tolerància zero i altres que es poden admetre a una certa dosi, encara que les seves conseqüències  deixaran de ser acceptades tan bon punt facin un mal de veritat. No en tenim prou en ser comprensius. La comprensió demanada per qui te pressa i comet un acte incívic es una roda inacabable. La tolerància a l’error aliè el que amaga realment és una autojustificació del propi per no dir una consolidació d’un símptoma pitjor: la irrespetuosidad. Una cosa es tolerar un gest puntual i un altre es tolerar una actitud permanentitzada. ¿qui posa el límit i qui marca la ratlla entre una cosa i l’altra? No tenim un estri decisiu, tampoc un instrument o agent d’ordre impecable que posi la diferencia. El que per un esta ben fet per un altre es una falta de cortesia absoluta. Amb aquest relativisme no resolem res. Tothom sap quan fa una cosa deliberadament mal feta. Si jo estaciono on no dec, encara que sigui per cinq minuts estic fent un greuge multiplicat que tampoc puc mesurar al moment. Si li parles al teu fill de valors com llibertat, dignitat i respecte i ets el primer en no practicar-los en els teus gests quotidians estàs, implícitament, contribuint a que el teu fill sigui un petit monstre. El crio rebrà informació contradictòria i farà un curtcircuit mental. Després et queixaràs que l’escola no funciona o que la televisió subministra porqueria ideològica però no t´’adonaràs de la teva responsabilitat en consolidar una línia de conducta equivocada.  Un petit error reproduït centenars de vegades al mateix moment o reiterat en diversos moments és un gran error.

L’educació és l’alternativa però la societat està capficada més per altres coses com preparar nois i noies per ocupar llocs de treball i guanyar-se la vida o trobar bons partits. El que menys importa són els valors ideològics i socials.  Efectivament en el bast camp educatiu venen fracassant escoles i famílies. Les AMPES no ha resolt la dissociació entre un àmbit i l’altre. És ja un tradició el joc mut al pimpong entre Pares i Mestres. Els uns creuen que els professionals de l’educació son els altres i aquest pensen que poc poden fer si els valors transmesos en un espai d’informació de teoria es contradit pels estils de vida en l’altre espai. La qüestió de la mesura és la cosa decisiva. És la dosi  la que converteix una experiència en un perill, una provatura en un verí, un gest en un atac. Tot no està previst i les coses funcionen –quan funcionen- perquè la gent de bona voluntat les fa funcionar. N’hi ha prou en que algú abusi de la confiança col·lectiva perquè tot se’n vagi a orris. Discutir hàbits és indispensable si volem fer les coses millor.  L’educació està en cada gest i pel que fa a la mainada l’acte quotidià de l’acompanyament a escola està transmetent valors contradictoris. Els llasts que porten a les esquenes els escolars i  altres detalls d’individualisme com nanos i nanes acompanyats pels seus pares enlloc d’organitzar-se els familiars per fer torns d’acompanyament són tants altres gests deseducatius. El cert es que la criaturada puja en un món d’accions individualistes i de desconfiances. Les taquilles no són segures per guardar els llibres i llibretes i l’escola compleix una funció bàsicament de control. Funció, no ho oblidem,  que els familiars l’hi deleguen.