El Blog

 
 

Calendario

<<   Noviembre 2007  >>
LMMiJVSD
      1 2 3 4
5 6 7 8 9 10 11
12 13 14 15 16 17 18
19 20 21 22 23 24 25
26 27 28 29 30   

Sindicación

Alojado en
ZoomBlog
 

Panegíric per la gestio del que mana més

Por Jesus Ricart Morera - 19 de Noviembre, 2007, 15:29, Categoría: General

El càrrec en cap a vegades coincideix en que també és l’alma màter d’un grup i d’un projecte. La seva direcció és eficaç si compta amb un equip humà que el recolzi i suficients recursos materials per dur a terme els plans. Com estem tips de comprovar les dues condicions no son suficients quan la capacitat directiva del càrrec és minsa i quan tant els mitjans com el potencial humà és malbaratat. Tothom sap que la majoria de genis estan per descobrir i els càrrecs honorífics, -preminobels i doctors honoris causa  inclosos- recauen a vegades sobre noms determinats per raons polítiques i no per que siguin els més idonis. Pel que fa a la gestió política el poble ha de suportar als seus dirigents, tant si ho fan bé com si ho fan malament, per això te l’oportunitat de triar-los i renovar-los. A vegades els dilemes son no entre qui es el millor sinó qui no és, de tots els dolents, el pitjor. Quan arriba un grup al poder de l’administració local que va mamar des dels seus anys d’itinerari militant de conceptes revolucionaris el que menys espera es que faci el que faria qualsevol altre grup de gestió sense haver-los estudiat i cregut. El mateix fet de seguir amb la tradició del batlle, figura medieval, com el que mana més en singular és ja un retard evolutiu. El mateix es pot dir per cap d’estats i figures públiques visibles. A tot arreu es tendeix a la direcció col·legiada, a l’equip multidisciplinari, a la sinèrgia col·lectiva. Algú que està investit de poders superiors als dels seus col·legues en la gestió i els mana callar quan li convé fent entrar a la guàrdia urbana al lloc de sessions, com alguna vegada ha passat a algun indret, és una figura obsoleta emparada en una coartada jurídica superada. La figura del manamés es perpetua perquè acostuma a coincidir el càrrec que l’ocupa amb el seu tarannà psicològic que l´emplena de goig al ocupar-lo. I tu de gran què vols ser nen? Jo vull ser el batlle de la ciutat, el president de la nació, el papa de Roma. El cas es que el desig infantil un dia es transforma en real i aquell nen, ara home però amb rèmores infantils, es dedica a dirigir els destí dels seus veins o dels seus compatriotes. Ja sabem que això d’anar a tallar cintes aquí i allà, d’anar a àpats de negocis polítics, i fer entrevistes a dojo amb diversos estaments de la ciutat fa pujar l´adrenalina i crea una sensació de fer les coses ben fetes. Al cap del consistori de la nostra ciutat en Toni Morral es felicitat per en Ramon Pla, ambdós de la mateixa sigla, per la feina ben feta i pel programa urbanístic en curs, plana del Castell inclosa, d´una manera que espanta. Si l’objectiu a satisfer a una ciutat és més places de tot, forats on ficar cotxes o on ficar gent, sense contemplar la qualitat de vida un es pregunta on ha anat a parar el poc o molt de la consciencia revolucionaria de la que els seus actuants es van reclamar un dia. El criteri  revolucionari no es fer més lloc per més gent sinó ensenyar a viure sense tantes coses, a saber  economitzar l’ús del cotxe i prescindir del mateix cotxe, a saber usar la ciutat en les seves potencialitats actuals i no especular en les seves per fer. Certament la IC te un estil a fer les coses, un estil Saura en diuen. No es precisament el model a citar en quant al perfil del revolucionari reactulitzat, especial,ment des que esta al càrrec dels mossos. Un equip policial que demostra no ser l’alternativa a altres actuacions policials com les de la Policia Nacional o Guardia Civil.

 Emprar aquest terme, el de revolucionari,  es demodé. Deixem-lo de banda. No m’ha semblat mai que cap dels tres quan els he tractat en directe m’ho semblessin pas de revolucionaris. La seva tragèdia es la de la minoria permanentment  minoritària a escala de país, encara que circumstancialment puguin manar a escales locals, que ho continuarà sent malgrat d’haver abandonat pressupostos ideològics i s’hagin maquejat facialment.

Després d’uns anys de gestió el balanç podrà ser del tipus: tants nous habitatges, tants nous parcs, modificacions urbanístiques varies, Això donarà una certa quantitat de xifres en les quals els anàlisis superficials s´hi queden enxampats sense mirar l’altra banda del balanç, el de les modificacions fonamentals de les relacions entre les persones i l’hàbitat. Si al capdavall després d’un temps de gestió el que s’ha fet es avenços (relatius avenços) en el pla material i res en la transformació de les conductes de les persones, el RIP per la feina feta deixa amb un pam de nassos als contribuents passius, també al mateix manamés que potser de crio havia ambicionat el càrrec per passar a la historia com un innovador social.

 

Blog alojado en ZoomBlog.com